Articles
Els riscos de contagi del vot en blanc
La taca d’oli del vot en blanc massiu de cara a les eleccions del 9 de març es va estenent. Primer va ser, des d’aquest mateix diari, un expresident del Parlament com Heribert Barrera qui ho va suggerir. Després ha sigut una altra personalitat, un expresident de la Generalitat com Pasqual Maragall qui ha apostat pel mateix. Entremig, intel·lectuals i opinadors han anat difonent el debat fins al punt que pot semblar que el vot en blanc s’estigui encomanant. És, realment, una opció legítima, igual que quedar-se a casa, fer un vot nul o votar qualsevol de les llistes que es presenten als comicis del mes que ve. Ara bé, cal veure què hi guanya, Catalunya, amb el vot en blanc, i preguntar-se per què dos molt honorables de per vida aposten, ara, per aquesta opció.
Barrera i Maragall estan desencantats. Potser no es tracta tant d’“apòstols molt respectables” que defensen el vot en blanc, en expressió de Jordi Pujol, com de dues persones decebudes, per no dir empipades, amb els partits que han liderat i que han estimat. Ni ERC ni el PSC no mereixen, però, una campanya de desactivació des de dins. Catalunya s’hi juga massa per propugnar aquesta mena d’abandonament. El desànim social, la decepció amb la classe política i, fins i tot, l’enrabiada amb determinats partits del bàndol que sigui que molta gent porta a dintre, té moltes maneres d’expressar-se, però no cal, necessàriament, que sigui amb el vot en blanc.
Catalunya què hi guanya? Més aviat res. Un vot en blanc tendirà a afavorir els dos grans partits espanyols. Molts vots en blanc mai no sumaran un escó per deixar una cadira buida. Convé, en canvi, que dels 47 escons que Catalunya enviarà al Congrés de Diputats, el màxim nombre possible sigui decisiu per garantir que, o bé Zapatero o bé Rajoy, no puguin menystenir-nos com a país. Entre CiU, ERC i IC-V, ara fa quatre anys, van sumar 20 escons. El PSC en va sumar 21. Un resultat similar ha de permetre, si des d’aquí es juga amb habilitat política i amb compromís pel país, que puguem ser decisius a Espanya. Això sí, a partir de l’endemà de les eleccions, els partits han de pensar més en el país i menys en ells mateixos. I, si cal, fer un front comú.
Barrera i Maragall estan desencantats. Potser no es tracta tant d’“apòstols molt respectables” que defensen el vot en blanc, en expressió de Jordi Pujol, com de dues persones decebudes, per no dir empipades, amb els partits que han liderat i que han estimat. Ni ERC ni el PSC no mereixen, però, una campanya de desactivació des de dins. Catalunya s’hi juga massa per propugnar aquesta mena d’abandonament. El desànim social, la decepció amb la classe política i, fins i tot, l’enrabiada amb determinats partits del bàndol que sigui que molta gent porta a dintre, té moltes maneres d’expressar-se, però no cal, necessàriament, que sigui amb el vot en blanc.
Catalunya què hi guanya? Més aviat res. Un vot en blanc tendirà a afavorir els dos grans partits espanyols. Molts vots en blanc mai no sumaran un escó per deixar una cadira buida. Convé, en canvi, que dels 47 escons que Catalunya enviarà al Congrés de Diputats, el màxim nombre possible sigui decisiu per garantir que, o bé Zapatero o bé Rajoy, no puguin menystenir-nos com a país. Entre CiU, ERC i IC-V, ara fa quatre anys, van sumar 20 escons. El PSC en va sumar 21. Un resultat similar ha de permetre, si des d’aquí es juga amb habilitat política i amb compromís pel país, que puguem ser decisius a Espanya. Això sí, a partir de l’endemà de les eleccions, els partits han de pensar més en el país i menys en ells mateixos. I, si cal, fer un front comú.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.