Al músic, amic i rapsode Josep Giralt

Amb el com­pany Josep Giralt, les hores de lleure en aquell col·legi del Collell ens feien créixer –cada dia un poc més– l’afany de retro­bar el país en la música i les cançons dels nos­tres cançoners, sobre­tot el de Joan Ama­des, amb què reforçàvem l’ús de la renai­xent i tan necessària mani­fes­tació del català, ja ins­tal·lat lla­vors en les aules dels pro­fes­sors Manuel Costa-Pau i Joan Puig­vert. Els 75, 76 i 77 van ser els pri­mers anys a par­tir dels quals Bar­ce­lona, que ja m’havia ofert un premi (Cova del Drac), em con­vidà i em cap­tivà en el desig de no per­dre’m en l’ini­ma­gi­na­ble desert, i em llançà a viure amb la música, i com­pon­dre per a pri­meríssi­mes veus com bé ho són la de Marina Ros­sell i Maria del Mar Bonet. El Collell, però, i la ben salu­da­ble manera d’apren­dre a ser millor, va fer-me ado­nar que tot el que m’havia donat era també ama­ble, sense per­dre la immensa sort d’ini­ciar un retorn al qual era per a en Josep Giralt –i per a mi mateix– la prova neta i clara de la fer­mesa que ens dugué a assa­jar la manera de fer avi­nents les nos­tres veus (la d’en Giralt, per als tex­tos reci­tats, i també can­tats), i la meva, per a les cançons del meu breu reper­tori d’ales­ho­res. Sem­pre agrairé el tre­ball com­par­tit amb en Josep Giralt, tant el del record com el que puguem recom­pon­dre. I sem­pre –ja ho sabem– ens que­da­ran per fer totes les músiques i tots els ver­sos. I, com sem­pre, ami­cal­ment.