Gladiadors

El paper que juguem tots, des dels més alts direc­tius fins als afi­ci­o­nats que omplim esta­dis i pan­ta­lles, s’assem­bla molt, però molt, al paper que jugava la soci­e­tat antiga en els jocs romans del Colos­seu. En el fons no hem can­viat gaire. L’espècie humana segueix asse­de­gada de circ, a més del pa. Sola­ment hem can­viat la car­cassa, la tec­no­lo­gia i qua­tre nor­mes, però bàsica­ment seguim essent com tots aquells que dipo­si­ta­ven en els gla­di­a­dors les seves frus­tra­ci­ons pròpies tot espe­rant rebre a canvi unes ale­gries més aviat amfe­tamíniques. No hem evo­lu­ci­o­nat. Ens volem sen­tir repre­sen­tats per gla­di­a­dors amb calça curta. Això sí, ara amb pilota i sense espasa. Però, què són els espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals d’avui en dia, sinó gla­di­a­dors com­ba­tent a l’arena dis­po­sats a gai­rebé tot per vèncer i con­que­rir fama i esta­tus social? I ho dic ara, men­tre crido “gol!” com quan un ener­gu­men ciu­tadà de la Roma de Neró cri­dava “mata’l, mata’l!” Què hi farem, jo estic amb el gran Arrigo Sacchi quan diu allò que de les coses que no impor­ten, el fut­bol és la més impor­tant.