Les barraques del segle XXI

Als anys cin­quanta del segle pas­sat, a molts punts del ter­ri­tori català es va pro­duir un feno­men lli­gat a l’arri­bada de la immi­gració espa­nyola: el bar­ra­quisme. Per­so­nes que arri­ba­ven a Cata­lu­nya amb l’objec­tiu de millo­rar les con­di­ci­ons de vida i que es tro­ba­ven que al país d’aco­llida no hi havia prou habi­tatge i que el que hi havia no el podien pagar. Sor­gien, així, nous bar­ris for­mats per bar­ra­ques sense ser­veis i amb con­di­ci­ons insa­lu­bres per viure. Superat el fet del bar­ra­quisme, avui en dia mol­tes per­so­nes es veuen abo­ca­des, com lla­vors, a viure en unes con­di­ci­ons que no són les que per­to­quen. La crisi de l’habi­tatge fa que a les nos­tres ciu­tats cada cop sigui més habi­tual tro­bar infra­ha­bi­tat­ges, garat­ges o locals comer­ci­als recon­ver­tits en cases o gent que no només ha de com­par­tir un domi­cili sinó habi­tació amb tres o qua­tre per­so­nes més. Però és l’única pos­si­bi­li­tat que tenen de dor­mir a sota cobert. Quan es tolera que una part de la població pateixi de forma invi­si­bi­lit­zada la manca d’un habi­tatge digne, és que la soci­e­tat està con­dem­nada al fracàs. Hi ha qui pot con­si­de­rar que el pro­blema de l’infra­ha­bi­tatge no afecta tot­hom. Que és un feno­men lli­gat a la immi­gració o a per­so­nes que no tre­ba­llen. Però això no és cert, perquè actu­al­ment tenir feina no sig­ni­fica estar exempt de patir risc de pobresa i molta gent es troba en una situ­ació de pre­ca­ri­e­tat labo­ral que no li per­met arri­bar a pagar el llo­guer i cobrir les neces­si­tats bàsiques. La des­con­nexió del poder adqui­si­tiu del tre­ba­lla­dor amb la rea­li­tat dels preus en gene­ral és evi­dent però amb la de l’habi­tatge, més.

Fa temps que es plan­teja quina és la solució a la crisi de l’habi­tatge i no s’acaba de tro­bar. Quan la manca d’oferta s’ajunta amb la per­versió dels preus, habi­tat­ges tan­cats perquè als pro­pi­e­ta­ris no els és atrac­tiu treure’ls a llo­guer, muni­ci­pis amb mig poble buit excepte els dos mesos d’estiu o cen­te­nars de pisos als catàlegs dels bancs, és que les coses no s’han fet bé. Sobre­tot perquè les acci­ons que s’hau­rien de fer són a mitjà i llarg ter­mini i perquè la cons­trucció d’habi­tatge social o asse­qui­ble s’hau­ria d’haver pre­vist fa temps, tenint en compte que també és un dret cons­ti­tu­ci­o­nal.