Quan les discoteques eren un servei públic

Vostès pot­ser em diran que això és por­tar la soci­al­de­mocràcia massa lluny. Però aquests meus ulls han vist dis­co­te­ques aixe­ca­des en solars muni­ci­pals i adju­di­ca­des mit­jançant con­curs públic i decret al But­lletí Ofi­cial de la Província perquè ser­vei­xin copes i deci­bels a tots els ciu­ta­dans que s’hi arri­bin, sem­pre que tin­guin edat de votar i un parell de bit­llets a la but­xaca per pagar l’entrada i les con­su­mi­ci­ons. És el cas de la dis­co­teca del turó de Gar­deny, a Lleida. La Pae­ria ha començat aquest dimarts les fei­nes de des­mun­tatge i ender­roc de les ins­tal·laci­ons, que es tro­ben tan­ca­des des de l’any 2018 i en un estat cada cop més dete­ri­o­rat. Les seves parets i por­xa­des s’havien con­ver­tit en abo­ca­dor fur­tiu de mals endreços i en refugi impro­vi­sat d’indi­gents, a tocar del viver d’empre­ses del Parc Científic de Lleida i del cen­tre de pro­ducció audi­o­vi­sual Magi­cal.

La dis­co­teca va néixer l’estiu del 2002. Aquell any, es va ins­tal·lar una vela d’estiu, ano­me­nada Gurugú, a par­tir d’un con­curs públic con­vo­cat per l’Ajun­ta­ment, titu­lar del solar. L’èxit va ser tan rotund que el Gurugú es va con­ver­tir en una cita impres­cin­di­ble de la nit llei­da­tana durant els anys següents. El jovent que els anys ante­ri­ors optava per mar­xar de festa als grans cen­tres d’oci de Fraga o Molle­russa, van des­co­brir que ja no els calia fer-ho i que tenien una opció de festa dis­co­te­quera sense haver d’aga­far la car­re­tera i que com­ple­men­tava els pubs i bars de l’ano­me­nada zona del vins.

Els res­pon­sa­bles de la dis­co­teca la tenien en con­cessió muni­ci­pal. El 2009 es va pro­duir un canvi de con­cessió, que va anar a parar a mans d’Adaix de Nego­cios SL, vin­cu­lat al grup Nas­tasi, amb un nou pro­jecte de dis­co­teca: Larida. Va fun­ci­o­nar uns anys més, fins que el 2014 va arri­bar el prin­cipi de la fi. Es va pro­duir un nou con­curs d’adju­di­cació, però alhora va escla­tar una crisi política entre el lla­vors alcalde, Àngel Ros, i la pri­mera tinenta d’alcal­dia, Marta Camps, que va acu­sar el paer en cap, entre d’altres coses, d’haver tin­gut un tracte de favor amb la con­ces­sionària. El cas va aca­bar amb la fis­ca­lia anti­cor­rupció arxi­vant el cas perquè no va obser­var cap com­por­ta­ment delic­tiu. La festa va inten­tar con­ti­nuar amb un nou pro­jecte, The Hill, però el 2018 va tan­car les por­tes. En part perquè va obrir, a l’altre extrem de la ciu­tat, la dis­co­teca Biloba, amb unes ins­tal·laci­ons més moder­nes i més ben con­nec­ta­des amb la ciu­tat.

Set anys són molts anys, però final­ment la Pae­ria ha deci­dit tan­car defi­ni­ti­va­ment un epi­sodi històric del turó de Gar­deny. Un turó on es van ins­tal·lar cava­llers tem­plers durant l’edat mit­jana, s’hi va inten­tar fer volar aero­plans ara fa un segle, s’hi van ins­tal·lar els mili­tars espa­nyols un cop van desa­llot­jar la Seu Vella, i ara s’intenta que a les anti­gues caser­nes hi vagin empre­ses tec­nològiques i de pro­ducció audi­o­vi­sual. La història del turó de Gar­deny és la història d’una ciu­tat que busca el seu lloc con­tra les inclemències de la història i, de moment, no l’ha aca­bat de tro­bar. Com ens passa a tots, de fet. Fem-ne l’última, doncs, encara que ja esti­gui tot des­mun­tat, en honor del turó de Gar­deny.