La rata de Rufián

Tinc la sen­sació que, a Gabriel Rufián, la “rata” que va piu­lar dime­cres al matí per con­tes­tar Junts no li sor­tirà ni tan bé ni tan barata com les 155 mone­des de plata de l’octu­bre del 2017. Són molts detalls els que no ha afi­nat aquesta vegada el cal­cu­la­dor Rufián. Trac­tar d’ani­mals els altres té mala premsa i la rata és entre les bes­ti­o­les que no des­per­ten gens de sim­pa­tia i que resul­ten fas­ti­go­ses a molta gent. Hi ha rates mit­ja­na­ment accep­ta­des, com són els hàmsters, els esqui­rols i els rati­nyols blancs de labo­ra­tori. Molts ens vam ena­mo­rar de Rata­to­ui­lle (Brad Bird, 2007). Peró la rata de Rufián és una rata de cla­va­guera i no té pre­di­ca­ment. És la rata de la pesta. És la rata de Camus que surt infec­tada del catau i ve a morir entre els humans i a enco­ma­nar-nos el mal. Des del seu pri­mer dia en política Rufián ha vol­gut pre­sen­tar-se com algú ocur­rent, graciós i punyent. Es des­viu per tro­bar la gra­ci­eta. Les 155 mone­des de plata tenien mala llet. Molta, molta mala llet. Peró era una piu­lada engi­nyosa i la dimensió de l’hòstia (per fora de lloc que estigués i per falsa i traïdora que fos) guar­dava relació amb la dimensió de la decisió del pre­si­dent Puig­de­mont. Ara no. La rata de Rufián és un error. Un gran error. Una con­testa des­pro­por­ci­o­nada, fora de to i sense con­text. Una con­testa que deixa clar que el cotxe amb Jun­que­ras i Puig­de­mont sor­tint de Water­loo era tea­tre del dolent i que situa les rela­ci­ons entre par­tits allà on són: a la cla­va­guera.