Adolescència i educació

L’impacte de la recent estrena de la minisèrie Ado­les­cence en una cone­guda pla­ta­forma ha pro­vo­cat força reac­ci­ons entre els seus espec­ta­dors, sobre­tot als que, d’una manera o altra, es rela­ci­o­nen amb els ado­les­cents, ja siguin pro­ge­ni­tors, pro­fes­si­o­nals diver­sos i edu­ca­dors. En el cas dels docents, sens dubte el segon capítol de la sèrie ens inter­pel·la de forma espe­cial, donat que retrata l’escola de secundària de la qual són alum­nes la víctima i l’agres­sor del cas d’assas­si­nat que narra la història.

Els dos agents de poli­cia que visi­ten el cen­tre rea­lit­zen un seguit d’entre­vis­tes a alum­nes així com entra­des a dife­rents clas­ses per sol·lici­tar infor­mació sobre el cas. El recor­re­gut pel cen­tre, els diàlegs que es pro­du­ei­xen i les impres­si­ons de la vida esco­lar que es dei­xen entre­veure són, no per reco­nei­xi­bles en part també en el nos­tre con­text, menys inqui­e­tants o fins i tot alar­mants. Es cons­tata que la vida esco­lar ins­ti­tu­ci­o­nal i que la relació entre alum­nat i pro­fes­so­rat trans­corre en un pla total­ment aliè a una altra rea­li­tat més pro­funda entre els ado­les­cents, on les seves vides, inqui­e­tuds, temors, rols sexu­als, rela­ci­ons de poder, d’asset­ja­ment o sub­missió..., són pos­si­bles gràcies a deter­mi­nada xarxa social que amb els seus codis interns i lluny de la inter­pre­tació dels adults, esde­ve­nen una tera­nyina que con­di­ci­ona ple­na­ment els com­por­ta­ments dels ado­les­cents.

Davant d’aquesta rea­li­tat soter­rada tant docents, com pares i fami­li­ars, viuen total­ment ali­ens a l’impacte pro­fund que, a nivell emo­ci­o­nal, iden­ti­tari i social, els mis­sat­ges a les xar­xes exer­cei­xen sobre el com­por­ta­ment i l’ima­gi­nari dels ado­les­cents que, evi­dent­ment, reper­cu­tei­xen en el seus com­por­ta­ments i acti­tuds davant dels edu­ca­dors i fami­li­ars. Els docents són pre­sen­tats a la sèrie incapaços d’exer­cir cap auto­ri­tat moral, donat que bas­cu­len sob­ta­da­ment entre l’ama­bi­li­tat i l’apro­pa­ment com­pren­siu fins al crit histèric i el com­por­ta­ment auto­ri­tari; o des de la impotència al tro­bar-se superats per la situ­ació fins al fàcil recurs didàctic de posar vídeos a classe per evi­tar ges­ti­o­nar la com­ple­xi­tat. Sens dubte que aquesta imatge pro­jec­tada al film és la que bus­quen els pro­duc­tors de la sèrie per a pro­vo­car deter­mi­na­des reac­ci­ons a l’espec­ta­dor. Desit­gem que no siguin molts els cen­tres o docents de casa nos­tra que hagin pogut veure-s’hi iden­ti­fi­cats.

Resulta molt sig­ni­fi­ca­tiu el paper d’un docent com a tutor quan men­ci­ona no conèixer prou els alum­nes tot defu­gint qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat en el cas. I aquest és, al nos­tre enten­dre, un ele­ment cab­dal. Qui i quan, en els nos­tres cen­tres, es dedica a conèixer a fons cada alumne, les seves cir­cumstàncies, el seu entorn, els seus anhels i propòsits, les seves inqui­e­tuds i temors? I, sobre­tot, qui obvia conèixer l’alumne per pas­sar a interes­sar-se per conèixer la per­sona, el noi i noia con­crets, en la seva vida emo­ci­o­nal, rela­ci­o­nal i pro­jec­tiva de futur? La ser­gent que visita l’escola al final del recor­re­gut mani­festa que els alum­nes l’únic que bus­quen és sen­tir-se bé amb ells matei­xos. Però qui es pre­o­cupa perquè se sen­tin bé? Als nos­tres cen­tres edu­ca­tius, qui tre­ba­lla, com a pri­o­ri­tat edu­ca­tiva, l’auto­es­tima, l’auto­co­nei­xe­ment i la segu­re­tat afec­tiva, emo­ci­o­nal i cog­ni­tiva de cada alumne que tenim a les aules? Podem ende­gar molts pro­jec­tes de reno­vació pedagògica, però el reque­ri­ment més impor­tant i, per tant, el repte majúscul, que ja tenen en el pre­sent i que encara tin­dran més en el futur els cen­tres edu­ca­tius, serà el de tenir cura del benes­tar emo­ci­o­nal i social dels nos­tres ado­les­cents (també dels nos­tres infants).

Ens calen pro­fes­si­o­nals que puguin tuto­rit­zar els alum­nes a par­tir d’una pre­pa­ració espe­ci­a­lit­zada per a l’exer­cici de la funció tuto­rial i ori­en­ta­dora, indi­vi­dual i gru­pal, amb la dedi­cació horària que per­meti el segui­ment meti­culós i sis­temàtic de cada noi i noia, així com del clima rela­ci­o­nal de cada grup classe. Inver­tir en l’espe­ci­a­lit­zació tuto­rial i d’acom­pa­nya­ment i ori­en­tació edu­ca­tiva hau­ria de ser la pri­mera pri­o­ri­tat en edu­cació, no sigui que posant tot l’èmfasi en la millora dels resul­tats acadèmics –que convé que millo­rin sens dubte– con­ti­nuem esde­ve­nint cecs i sords a les rea­li­tats soter­ra­des que, via xar­xes soci­als, con­di­ci­o­nen les vides dels nos­tres ado­les­cents, també els seus resul­tats esco­lars i, més greu, posant en perill la seva salut física, men­tal, afec­tiva i rela­ci­o­nal.