L’autobús mut

Com cada dia, l’autobús número 7 havia sor­tit de la parada, com cada matí. El con­duc­tor, en X, va ser agre­dit per un grup de joves. L’agressió va ser ràpida; el silenci, encara més. Ningú va actuar, ningú va par­lar. Els ulls cla­vats a terra. Men­tres­tant, el con­duc­tor sag­nava. I el silenci, com sem­pre, va gua­nyar la par­tida. No va ser fins que l’agressió va aca­bar, quan els ata­cants van fugir cor­rents, que els pas­sat­gers van començar a mur­mu­rar entre ells. Alguns s’excu­sa­ven: “No sabia què fer.” Altres cul­pa­ven les cir­cumstàncies o la por. Quan la notícia va arri­bar, l’inci­dent es va des­criure com “una agressió aïllada”, una nota breu sense detalls ni res­pos­tes. Pre­va­len els drets humans a col·lec­tius que deses­ta­bi­lit­zen la soci­e­tat?