Baralles partidistes que avorreixen

La pre­sen­tació del lli­bre que ha escrit Albert Ballesta 10 anys menys 53 dies m’ha fet pen­sar molt en el perquè en aquell moment, el febrer i el març del 2016, no va ser pos­si­ble un pacte per gover­nar la ciu­tat de Girona quan Car­les Puig­de­mont va ser inves­tit pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. En aquells moments la suma dels nou regi­dors que tenia el par­tit de Puig­de­mont (i de Ballesta) amb els qua­tre d’Esquerra, ator­gava majo­ria abso­luta per gover­nar. No va ser pos­si­ble. Pas­sats els anys encara em queda el dubte de si el des­a­cord es va ges­tar a Girona ciu­tat, a la demar­cació o a nivell naci­o­nal. El cas és que no va ser pos­si­ble, i això que a la Gene­ra­li­tat Puig­de­mont va gover­nar amb els vots del seu par­tit i d’ERC i el suport extern, i no pas sem­pre, de la CUP. Quan Ballesta va deci­dir dimi­tir, al cap dels 53 dies, després d’alguns errors d’ingenuïtat que ell mateix reco­neix, Marta Madre­nas va gover­nar amb els vots del PSC de Sílvia Pane­que fins que les con­seqüències del referèndum de l’1 d’Octu­bre van fer sal­tar per l’aire el pacte. En el man­dat següent Madre­nas va gover­nar amb ERC, però ja en mino­ria.

Hi vaig pen­sar el dia que al Congrés dels Dipu­tats es va apro­var la tra­mi­tació de la pro­posta de llei de Junts con­tra les ocu­pa­ci­ons. ERC, Pode­mos i Bildu hi van votar en con­tra. La va defen­sar Marta Madre­nas. Però hi vaig pen­sar per la rata, la res­posta del por­ta­veu repu­blicà Gabriel Rufián a una piu­lada del dipu­tat de Junts Josep Maria Cru­set. Era el mateix dia que molts amics meus patien retards de gai­rebé dues hores a la línia d’alta velo­ci­tat. I de grans cues a les entra­des i sor­ti­des de Bar­ce­lona perquè dos dies abans hi havia hagut la vaga enco­berta de maqui­nis­tes que va para­lit­zar els trens de Roda­lies i Mitja Distància. I recordo el que em diu un amic: aquesta AVE que tenim, ni és alta ni és velo­ci­tat, només és espa­nyola.

Tenim el país col·lap­sat i els par­tits cata­lans que han defen­sat una mateixa idea de país, la inde­pendència vaja, es bara­llen i s’insul­ten. No ho puc enten­dre de cap de les mane­res. Aquesta bara­lla caïnita i bar­ro­era només bene­fi­cia els par­tits d’obediència uni­o­nista. Què ha pas­sat perquè aque­lla uni­tat que pro­me­tien (i que ja sabíem que no era certa) per les coses essen­ci­als per al país, s’hagi tren­cat així? Veig molta gent amiga des­con­cer­tada i can­sada. Que comença a com­prar dis­cur­sos que hau­rien estat ini­ma­gi­na­bles anys enrere. Quan arri­bin elec­ci­ons, què pas­sarà? La des­a­fecció farà que més gent es quedi a casa? O que voti par­tits com AC? Quan ho ana­lit­zin, què diran els que ara es tiren sis­temàtica­ment els plats pel cap? No ho puc enten­dre, repe­teixo. Les llui­tes par­ti­dis­tes hau­rien de que­dar per a quan s’hagin solu­ci­o­nat els pro­ble­mes reals de la gent. I el trans­port públic n’és un. Miquel Riera, peri­o­dista d’aquesta casa, sem­pre recorda que cada dia marxa un tren cap a Madrid amb 60 mili­ons d’euros. Els 22.000 mili­ons de dèficit fis­cal. I aquest no admet retards. Hi ha pro­ble­mes reals dels quals se n’ha de par­lar i llui­tar-hi. Soc ingenu. És més fàcil tirar-se els plats pel cap o insul­tar-se. També ho faran quan la rea­li­tat els passi pel damunt en forma de pata­cada elec­to­ral.