Adolescència

Quan edu­ques els teus fills sem­pre ho fas amb aquell alè per­ma­nent al cla­tell, amb aque­lla veueta cons­tant que ronda pel teu cer­vell i que t’empeny a ana­lit­zar les con­seqüències de les deci­si­ons que prens. Aquell dilema cons­tant perquè els teus fills no vis­quin com en el ser­vei mili­tar però que tam­poc sigui un campi qui pugui. Que et vegin com una ali­ada perquè t’expli­quin com se sen­ten però sense sobre­pas­sar la línia entre mare i fill que és impres­cin­di­ble man­te­nir. Que puguis aïllar-los dels perills de les noves tec­no­lo­gies i de les xar­xes soci­als però que tam­poc per­din el tren en el que serà indis­cu­ti­ble­ment el seu món. D’inten­tar edu­car-los en uns valors però sense sen­tir-te res­pon­sa­ble de les deci­si­ons que pren­dran quan siguin grans.

I, pre­ci­sa­ment en aquest dar­rer punt, és on posa el dit a la llaga la sèrie Ado­les­cen­cia que, si no l’han vist, els reco­mano que la recu­pe­rin el més aviat pos­si­ble, sobre­tot si tenen fills ado­les­cents o en vies de procés. No sé si és massa ago­sa­rat dir que és una obra mes­tra, però s’hi acosta. Són qua­tre epi­so­dis, gra­vats tots ells en pla seqüència, és a dir, d’una tirada de manera inin­ter­rom­puda. Un for­mat que t’intro­du­eix direc­ta­ment en la història, com si s’estigués pro­duint al teu vol­tant. Els seus cre­a­dors, Jack Thorne i Step­hen Gra­ham, expo­sen amb valen­tia els efec­tes més per­ver­sos de les xar­xes soci­als, de com es pot esca­par el con­trol dels teus fills sense ni ado­nar-te’n, de la cru­el­tat del bullying i de la pressió que arri­ben a supor­tar, en silenci, tants joves, i com es com­plica la gestió dels mes­tres. La sèrie et deixa sense res­pi­ració, perquè t’hi arri­bes a veure reflec­tit en un futur. T’esquinça per dins. Et com­mou. I et fa refle­xi­o­nar. Fins arri­bar a la con­clusió que pots arri­bar a fer el millor pel teu fill, edu­car-lo tan bé com puguis ima­gi­nar, inten­tar no dei­xar cap racó en l’àmbit sen­ti­men­tal, que el seu món no sigui un búnquer inac­ces­si­ble i que si pateix tin­gui la con­fiança de poder-ho expli­car. Que pots fer tot això però que no evi­tes la pos­si­bi­li­tat que, un bon dia, tot salti pels aires. I tam­poc evi­tes que, mal­grat tot, te’n sen­tis pro­fun­da­ment res­pon­sa­ble.