Fills de Salt

El meu pare és fill de Salt. Hi va néixer el 1934 i lla­vors la rea­li­tat del poble era total­ment dife­rent. Una vila amb dos nuclis, el Barri Vell i el Veïnat, sepa­rats per camps i amb dues grans fàbri­ques tèxtils, la Gas­sol i la Coma-Cros. Un cop superada la Guerra Civil, la vida a Salt no va can­viar tant, fins a les dècades dels cin­quanta i els sei­xanta. Urbanísti­ca­ment es van edi­fi­car espais com ara l’antiga presó, al Veïnat, i es va crear l’ano­me­nat “sec­tor cen­tre”, jun­ta­ment amb algun grup de pisos amb nom de sant. Habi­tat­ges –alguns– de dub­tosa qua­li­tat que va ocu­par mas­si­va­ment la migració cas­te­llana. Ja a finals dels setanta i prin­ci­pis dels vui­tanta, essent un ser­vi­dor una cri­a­tura, et deien que no pas­ses­sis pel sec­tor cen­tre perquè estava ple de “xar­ne­gos”. Se supo­sava que era perillós anar-hi i que tot el que pas­sava al poble era culpa seva. Amb el temps les lle­gen­des a l’entorn de Salt es mul­ti­pli­ca­ven. Bàsica­ment que als immi­grants els rega­la­ven els lli­bres, els dona­ven tota mena d’aju­des i l’Ajun­ta­ment els faci­li­tava la vida donant-los pisos si no els podien pagar. Als anys noranta, tot­hom deia saber del pacte –ine­xis­tent– entre els alcal­des Joa­quim Nadal i Xavier Coro­mi­nas que faria ender­ro­car la Font de la Pólvora i por­ta­ria tots el veïns de raça gitana a viure a Salt. Amb el poble i la immi­gració, sem­pre s’hi ha jugat.

Les dècades han pas­sat i aquells nou­vin­guts han tin­gut fills i nets; la vida els ha anat gene­ral­ment bé i molts han mar­xat a altres zones del muni­cipi o a pobles pro­pers. Als que eren els seus pisos, ara hi viu una amal­gama bes­tial de naci­o­na­li­tats i races que fa que gent com el meu pare se sen­tin uns estranys quan cami­nen pel car­rer. Salt sem­pre ha estat muni­cipi d’aco­llida però segu­ra­ment les coses han sor­tit de mare. Que pot arri­bar a ser un pol­vorí és cert, com també que mol­tes enti­tats i alguna admi­nis­tració hi posen molt bona volun­tat. Men­tres­tant les lle­gen­des con­ti­nuen, només que el que abans era culpa dels “xar­ne­gos” ara ho és dels immi­grants. Entre la ingenuïtat i l’extre­misme hi ha d’haver un punt inter­medi i aquest és el que s’hau­ria de tro­bar. A Salt i a tants muni­ci­pis simi­lars dels quals no es parla.