No és una democràcia

M’agra­den les sobre­tau­les en què els amics acos­tu­mem a inten­tar arre­glar el món. Són inten­ses, diver­ti­des i esti­mu­lants. Tots sabem que no l’arre­gla­rem pas, el món, però com a mínim, durant una bona estona, dei­xem volar la ima­gi­nació. A vega­des aques­tes sobre­tau­les van sobre gestió empre­sa­rial, i quan alguns ens ani­mem a dir que les orga­nit­za­ci­ons hau­rien de ser més trans­pa­rents i que hau­rien de tenir líders amb més capa­ci­tat de dis­tri­buir el poder en comp­tes d’acu­mu­lar-lo, sem­pre surt la frase “ep, que les empre­ses no són una democràcia”.

La majo­ria de les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als, en efecte, no es com­por­ten com una democràcia. Però aquest fet, que donem per assu­mit, xoca amb els nos­tres anhels de viure en una soci­e­tat al més democràtica pos­si­ble. Com superar aquesta con­tra­dicció? Segu­ra­ment pen­sem que les empre­ses no són una democràcia perquè no ima­gi­nem que la gent pugui votar cada qua­tre anys i esco­llir el comitè de direcció a par­tir de dife­rents can­di­da­tu­res. Fins a cert punt, això és com­pren­si­ble. Els pro­pi­e­ta­ris del capi­tal no acos­tu­men a estar dis­po­sats a dei­xar el govern de la seva orga­nit­zació en mans d’unes altres per­so­nes. A Cata­lu­nya sem­pre hem tin­gut molt clar qui és l’amo del negoci. No obs­tant això, és cert que la majo­ria d’orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als no tenen un fun­ci­o­na­ment ja no democràtic, sinó mínima­ment par­ti­ci­pa­tiu i trans­pa­rent.

Els òrgans de direcció acu­mu­len el poder d’una forma des­pi­e­tada, quasi dic­ta­to­rial, i sim­ple­ment infor­men els seus emple­ats de les seves deci­si­ons. Són empre­ses en què els direc­tius escri­uen el seu propòsit i els seus valors sense con­sul­tar amb ningú, com si ells fos­sin l’essència del pro­jecte. “L’empresa, c’est moi”, pen­sen sense reser­ves. Doncs una mica de democràcia no ani­ria gens mala­ment. Quan la gent veu que no pot par­ti­ci­par de les deci­si­ons més impor­tants, es desim­plica i acaba tre­ba­llant només per diners que, per cert, molt sovint són escas­sos com­pa­rats amb els sous de l’alta direcció. I així comença un bucle que es per­pe­tua ine­xo­ra­ble­ment: gent desim­pli­cada i direc­tius autocràtics que no con­sul­ten res. La con­seqüència de tot això és una empresa afe­blida, en què el ren­di­ment gene­ral cau molt per sota dels llin­dars òptims.

Però hi ha molt més: al món hi ha empre­ses que fun­ci­o­nen com autènti­ques democràcies, encara que sigui difícil de com­pren­dre. La suïssa Haufe-Uman­tis orga­nitza elec­ci­ons per esco­llir el CEO i també referèndums per deci­dir temes d’importància estratègica. Phi­lip Rose­dale, fun­da­dor de High Fide­lity, posa el seu lloc a dis­po­sició dels emple­ats per tal que puguin deci­dir si mereix con­ti­nuar o no. Mol­tes altres orga­nit­za­ci­ons arreu del món pot­ser no tenen pràcti­ques tan radi­cals però adop­ten la forma d’holocràcies i dis­tri­bu­ei­xen el poder entre els seus emple­ats d’una manera que con­trasta amb l’acu­mu­lació que acos­tuma a pro­duir-se en les empre­ses més jeràrqui­ques. Cada vegada és més habi­tual topar amb empre­ses que et diuen que s’estan orga­nit­zant d’una manera holocràtica, pro­cu­rant mini­mit­zar els orga­ni­gra­mes ver­ti­cals i mal­dant per l’auto­no­mia i el poder dels equips.

Hi ha una forma molt sen­zi­lla de des­em­pa­lle­gar-se de tot això, que els líders tra­di­ci­o­nals fan ser­vir molt sovint: “Es tracta d’excep­ci­ons, d’empre­ses estra­nyes, però nosal­tres no estem pre­pa­rats per fer això.” Excu­ses de mal paga­dor, qual­se­vol empresa pot ini­ciar un procés de tran­sició cap a una estruc­tura orga­nit­za­tiva més plana i par­ti­ci­pa­tiva, si real­ment ho desitja. Mer­ce­des Benz ho està fent amb algu­nes de les seves fili­als, així com la far­macèutica Bayer o la xinesa Haier, fabri­cant d’elec­tro­domèstics. Pot­ser les empre­ses no han de ser democràcies strictu senso, això es pot dis­cu­tir. Però la crei­xent acce­le­ració que pateix la nos­tra soci­e­tat en molts aspec­tes fa neces­sari que les estruc­tu­res de govern siguin més àgils, fle­xi­bles i par­ti­ci­pa­ti­ves. És com­pli­cat que una estruc­tura rígida reeixi en un entorn caòtic, can­vi­ant i fluc­tu­ant. El pro­blema, mol­tes vega­des, és que hi ha encara una “vella escola” que es resis­teix a dei­xar d’acu­mu­lar poder. Aquesta vella escola no té res a veure amb les edats dels direc­tius. Hi ha mànagers joves que són tan retrògrads o més que els seus ante­ces­sors de més edat. Emmi­ra­llar-se en les empre­ses més avançades sem­pre és una bona idea. Pot­ser no farem el mateix, però com a mínim explo­ra­rem nous camins que, ben lide­rats, aca­bin por­tant-nos a una manera de diri­gir les orga­nit­za­ci­ons més res­pec­tu­osa amb tot­hom, que bona falta ens fa.