La decisió d’Alícia

Dilluns, en el tea­tre de gui­nyol que varen pro­ta­go­nit­zar Dolo­res i Alícia, vàrem saber que una de les millors deci­si­ons que ha pres Alícia Sánchez-Camacho a la seva vida va ser dema­nar el tras­llat i anar-se’n a viure i a tre­ba­llar fora de Cata­lu­nya, a Madrid. No és una reflexió menor, encara que sem­bli una astra­ca­nada de manual. La decla­ració diu coses sobre la capa­ci­tat de gestió de Sánchez-Camacho i el nivell de les deci­si­ons que ha pres al llarg de la seva vida. Si aquesta és una de les millors que ha pres, ima­gi­neu com deuen ser les pit­jors. La va pren­dre, segons diu, impul­sada per l’inde­pen­den­tisme, però, com deia l’àvia Neus, de mala­gra­do­sos i des­a­graïts l’infern n’és ple. La por­ten a pren­dre la millor decisió de la seva vida i no para de fer-los la vida impos­si­ble. Sigui com sigui, per qui ha estat una gran decisió és per mi. No em calia que marxés, perquè a mi no em moles­tava la seva presència com no em molesta la de ningú. El que sí que m’inflava com una injecció de bòtox era la seva tòxica inter­venció en la nos­tra vida pública. Millor que remeni la cua per Madrid. Hi he gua­nyat una forta dosi de tran­quil·litat. Que ella i Enric Millo no ocu­pin amb assiduïtat les tro­nes d’aquest país petit relaxa molt. No sé si Enric Millo també con­si­dera que la millor decisió de la seva vida va ser anar a tre­ba­llar i viure a Anda­lu­sia. A mi tam­poc em moles­tava, però estal­viar-me la seva tòxica inter­venció en la nos­tra vida pública també em relaxa.