Un jardí anomenat Catalunya

Fa un parell de dies, un uni­for­mat infor­mava per TV3 (Tele­notícies) que Cata­lu­nya s’havia con­ver­tit en el gran jardí d’Europa.

L’uni­for­mat en qüestió no duia pas la indu­mentària del per­so­nal ads­crit a parcs i jar­dins, sinó la pròpia d’un mosso d’esqua­dra d’alt rang; i els jar­dins dels quals par­lava tenien poc de botànic i molt de narcòtic.

En efecte, es refe­ria a les plan­ta­ci­ons indoor de mari­hu­ana, que flo­rei­xen sense con­trol pel nos­tre ter­ri­tori a mercè d’una legis­lació laxa i d’una geo­gra­fia estratègica.

A Espa­nya i espe­ci­al­ment a Cata­lu­nya, on un exèrcit burocràtic i una legis­lació estricta i tot sovint exa­ge­rada ens con­tro­len en temps real a tots aquells que ens hem donat d’alta d’alguna cosa, sobte que en canvi se sigui tan lax en la per­se­cució d’acti­vi­tats fora de la llei, que com­por­ten grans perills per a la segu­re­tat i salut i que a poc a poc ens estan con­ver­tint en el prin­ci­pal hub del nar­cotràfic i la delinqüència orga­nit­zada del con­ti­nent euro­peu.

Pot­ser cal­dria redi­rec­ci­o­nar part dels ingents recur­sos i esforços legis­la­tius a con­tro­lar i per­se­guir aque­lles màfies i delinqüències que han tro­bat a casa nos­tra l’hàbitat idoni per fer créixer els seus peri­llo­sos jar­dins capaços de con­ver­tir el Prin­ci­pat en la gran nar­co­regió euro­pea.