Eddie Murphy

Trading pla­ces (cone­guda com a Entre pillos anda el juego a Espa­nya, en una d’aque­lles tra­duc­ci­ons incom­pren­si­bles dels vui­tanta) és una comèdia nord-ame­ri­cana de 1983 diri­gida per John Lan­dis que relata la història d’un cor­re­dor de borsa de classe alta (Dan Ayk­royd) i un pobre esta­fa­dor de car­rer (Eddie Murphy) que s’inter­can­vien les cir­cumstàncies vitals pel caprici d’uns mili­o­na­ris. Ja es poden ima­gi­nar com viuen i com pas­sen a ser vis­tos cadas­cun dels dos.

La idea de la pel·lícula par­teix d’un miniclàssic del cinema britànic dels cin­quanta, El mili­o­nari, de Ronald Neame, pro­ta­go­nit­zat per Gre­gory Peck, alhora basat en una novel·la de Mark Twain, autor d’El príncep i el cap­taire (en anglès, The prince and the pau­per), els ecos del qual res­so­nen en aquesta història. Va ser publi­cada per pri­mera vegada al Canadà el 1881 i és la pri­mera novel·la històrica de Twain. Ambi­en­tada el 1547, explica la història de dos nens d’apa­rença física idèntica: Tom Canty, un cap­taire que viu amb el seu pare abu­siu a Offal Court, Lon­dres, i el príncep Edu­ard, fill d’Enric VIII d’Angla­terra. Tot i ser una novel·la escrita per a nens, és ja una crítica cap a la desi­gual­tat social, però sobre­tot cap a la pers­pec­tiva de jut­jar els altres per la seva apa­rença. No sé si us sona.

L’escena és d’aquesta set­mana en un res­tau­rant de Madrid. La noia que ser­via les tau­les, natu­ral de Coc­ha­bamba, Bolívia, acaba expli­cant que és arqui­tecta. Però es veu que els nadius, encara que sigui arqui­tecta, con­si­de­ren que una immi­grant boli­vi­ana ha de ser­vir tau­les, no fer d’arqui­tecta. Deuen tenir por que cai­gui la casa. Però, vaja, també con­si­de­rem que un noi mar­roquí que arriba sol i des­em­pa­rat a Cata­lu­nya és un delinqüent poten­cial i no qual­se­vol altra cosa poten­cial.

És la con­dició humana. Un pro­blema uni­ver­sal i antic com la nit dels temps. Cosa que no hau­ria de ser­vir ni d’excusa ni de con­sol.