Ni Catalunya Nord ni València

No és casu­a­li­tat que dos fets simi­lars hagin coin­ci­dit en el temps i en aquest espai que va de Fraga a Maó i de Sal­ses a Guar­da­mar. El dele­gat soci­a­lista de la Gene­ra­li­tat a Per­pinyà ha decla­rat que rebutja uti­lit­zar la deno­mi­nació Cata­lu­nya Nord per “neu­tra­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal”. Paral·lela­ment, el govern local de la ciu­tat de València ha encar­re­gat un informe per jus­ti­fi­car un canvi al topònim ofi­cial del muni­cipi, pas­sant l’accent de la lle­tra e d’obert a tan­cat, a banda d’acom­pa­nyar-lo també de la deno­mi­nació cas­te­llana. Tant un fet com l’altre són exem­ples d’una mateixa ofen­siva: es tracta de con­ver­tir en un con­flicte la mera existència de la cata­la­ni­tat. Al País Valencià ja fa temps que l’espa­nyo­lisme va per aquest camí, ja sigui dis­se­nyant orto­gra­fies estra­folàries al marge de les uni­ver­si­tats per inten­tar sepa­rar fictícia­ment els dia­lec­tes valen­ci­ans de la resta de par­les cata­la­nes, ja sigui posant en dubte el propi nom del ter­ri­tori encara que aquest esti­gui reco­llit legal­ment al preàmbul de l’Esta­tut d’Auto­no­mia. Al Ros­selló, al Valles­pir o al Con­flent són pocs els que se sen­ten incòmodes amb el gen­ti­lici de “català”. Fins i tot Louis Aliot, l’ultra­dretà alcalde de Per­pinyà, mirava d’engres­car els seus votants durant la cam­pa­nya de 2014 apel·lant a la seva iden­ti­tat cata­lana: “Els cata­lans són gent orgu­llosa! Els cata­lans són de sang calenta!”, va dir en un míting men­tre com­bi­nava aquesta arenga amb l’ús del lema “català d’acord, però francès pri­mer”. És clar que un cop al càrrec s’ha esmerçat a posar en pràctica només la segona part de la frase. El procés és sem­pre el mateix: els cre­a­dors de la dis­crepància ja saben que tren­cant el con­sens les coses poden dei­xar de dir-se pel seu nom. Ningú no té ganes de viure dins d’una brega per­ma­nent i tard o d’hora ja sor­tirà algun sabe­rut paci­fi­ca­dor a par­lar de “neu­tra­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal”.