Aigua, arbres i herbes a la ciutat

Fa un any i mig vaig publi­car unes Mira­des que vaig titu­lar “Her­bes de crei­xe­ment espon­tani” amb una imatge de les que crei­xien a la llera de l’Onyar entre la plaça de Cata­lu­nya i el lloc on la séquia Monar deixa anar l’aigua del Ter al riu que tra­vessa la ciu­tat per anar a desem­bo­car al mateix Ter. Una imatge poc habi­tual els dar­rers dos anys, entre que la van tallar, l’aigua per la séquia, per la sequera, i quan ja hi podia pas­sar aigua la van tor­nar a tallar per les obres a Santa Eugènia per evi­tar fil­tra­ci­ons. Unes obres que no es van poder fer quan hi havia sequera per temes que només es poden enten­dre si s’està ave­sat a les com­pli­ca­des ges­ti­ons urbanísti­ques que calen quan estàs dins d’una admi­nis­tració, però que la gent que no conei­xem ni volem conèixer el llen­guatge admi­nis­tra­tiu en diem burocràcia. Em reco­nei­xia Martí Terés, que va ser regi­dor de Sos­te­ni­bi­li­tat el dar­rer man­dat de l’alcal­dessa Madre­nas, que quan va arri­bar a la regi­do­ria ja esta­ven pre­vis­tes les obres i que no s’han fet, tot i estar-hi tot­hom d’acord i haver-hi pres­su­post, fins que ell ja feia més d’un any que ja no era a l’Ajun­ta­ment. En fi, que han estat molts i molts mesos sense aigua a les hor­tes de Santa Eugènia i Salt, les que reguen per l’aigua de la séquia. Ja fa uns anys també es va tan­car per unes obres a Salt, al parc d’aigües bra­ves malmès pel tem­po­ral Glòria i que va dei­xar també força mesos sense aigua els hor­to­lans que tre­ba­llen la terra. Apro­fito per escriure que si es vol sal­var les hor­tes, l’única manera de fer-ho és que les tre­ba­llin els que sí que podran men­jar pro­ducte de quilòmetre zero.

En aquell arti­cle, en què reco­ma­nava que s’apro­fités la sequera per nete­jar la séquia, cosa que no s’ha fet i menys amb pro­fun­di­tat, par­lava de les her­bes als esco­cells i reco­nei­xia que havia estat Martí Terés el que m’havia fet enten­dre el que se’n diu rena­tu­ra­lit­zació. Apro­fi­tava també per escriure que al regi­dor Sergi Cot l’empre­nyava la deno­mi­nació “males her­bes” amb què molts ciu­ta­dans es refe­rei­xen a espais de la ciu­tat on han cres­cut her­bes que no els agra­den o a què no hi esta­ven acos­tu­mats. Deia que calia dir-ne her­bes de crei­xe­ment espon­tani perquè, com el mateix regi­dor reblava, males her­bes no és un terme cor­recte a nivell ecològic i perquè aques­tes her­bes són impor­tants en la trans­for­mació urbana. “Les ciu­tats han de ser (ràpida­ment) més ver­des. Nom­bro­sos estu­dis demos­tren que les nos­tres ciu­tats neces­si­ten més plan­tes i arbres per dis­mi­nuir l’efecte de les ona­des de calor cada vegada més inten­ses i pre­sents.” El regi­dor expli­cava amb volun­tat pedagògica que el verd urbà aporta més humi­tat a l’atmos­fera gràcies a la seva trans­pi­ració. I que els arbres tenen un paper clau, però que les her­bes i els arbus­tos també són impor­tants. I deia que calien prats urbans flo­rits en roton­des, parcs i solars per tenir la bio­di­ver­si­tat ben con­nec­tada.

Hi vaig pen­sar perquè davant de la bibli­o­teca Car­les Rahola de Girona, a Emili Gra­hit, hi han cres­cut unes plan­tes que es fan veure i molt i entenc que és del que em par­la­ven. Ara desitjo que crei­xin els arbres de la plaça de Joan Brossa, que espero que ho facin i ben aviat.