La nova banda de la processó

A quinze dies de Set­mana Santa, anem pen­sant què farem durant les dates fes­ti­ves. Mun­ta­nya o mar. Tor­tell o mona. O tot. Que­dar per Rams, un petit viatge i, en algun racó de l’agenda un espai, petit, per anar a espe­rar la pro­cessó de Girona.

Quan arribi el Diven­dres Sant sor­ti­rem al ves­pre i vol­drem veure les ves­tes ver­me­lles, bla­ves, o gro­gues o gri­ses, ben arren­gle­ra­des, amb els ciris que ves­sen i els pas­sos pre­nyats de flors. Flors que algú haurà encar­re­gat molts dies abans, reco­llit i por­tat a l’església dels Dolors. Allà, cada any, totes les figu­res són abi­lla­des i muda­des. Equips humans, d’alt índex altru­ista, hau­ran posat cla­vells, heura i milers d’altres plan­tes. Hau­ran repas­sat bom­be­tes i reco­sit algun ves­tit.

Les con­fra­ries hau­ran anat repar­tint túniques i els mana­ies hau­ran assa­jat de nit. Ens ho hau­ran recor­dat els cops de llança que, eme­sos des de la cate­dral, hau­rem sen­tit pas­se­jant pel pas­seig Cana­le­jas.

I, en plena nit, la música. Els fla­bi­ols dels romans sona­ran. Aque­lla melo­dia que esqueixa records. I tor­na­rem a sen­tir la banda de la con­fra­ria de la Puríssima Sang. Una for­mació que com­pleix un any, amb vint-i-nou músics, infants i joves volun­ta­ris. Els pares dels quals, també volun­ta­ris, els hau­ran por­tat a assaig durant mesos, i hau­ran bus­cat –des­in­te­res­sa­da­ment– els com­ple­ments als ins­tru­ments com ara els faris­tols de marxa i la llum per il·lumi­nar les par­ti­tu­res.

Són dese­nes i dese­nes de per­so­nes que col·labo­ren en un ritual que ha de man­te­nir una seri­o­si­tat i una dig­ni­tat extre­mes per poder ser. Per religió, per tra­dició, per gene­ro­si­tat o per amis­tat, tre­ba­llen per donar-nos, als giro­nins i als de fora, uns moments de reco­lli­ment.

El meu avi, que era home de fe, estava trist, per Set­mana Santa. Com­pun­git, ens recor­dava que eren hores de mort, de tris­tor i també d’espe­rança. Ara, que aques­tes fes­tes són o vacan­ces de pri­ma­vera o sim­ple­ment un pont llarg, i des­cre­guts com som, es fa molt difícil reviure aquells moments com ens ense­nyava a viure’ls ell. Era pas­tis­ser. Quan pas­sava la pro­cessó per la Ram­bla –la vèiem des del balcó del número 33– ens feia estar en silenci men­tre amas­sava uns bru­nyols el sabor dels quals ningú m’ha acon­se­guit repro­duir.