La vida en unes maletes

Tinc nous veïns. Són un matri­moni xinès que, per qüesti­ons fami­li­ars, han deci­dit viure la seva jubi­lació a Cata­lu­nya. El dia que havien de tras­lla­dar-se al pis nou, una pro­pi­e­tat moblada, van avi­sar que farien la mudança un dis­sabte i que no esperéssim un camió perquè durien qua­tre coses. La sor­presa va ser majúscula quan van anun­ciar que, per al tras­llat, usa­rien el metro, i que amb un únic viatge que­da­ria tot resolt. El dia i l’hora anun­ci­ats, el matri­moni va arri­bar al seu pis nou amb qua­tre male­tes de grans mides, i res més. Tota una vida reco­llida en qua­tre male­tes. A mi, que ja em repre­senta un gran mal­de­cap fer una única bossa quan viatjo una set­mana, no vull ni ima­gi­nar les cabòries que m’assal­ta­rien si hagués d’abas­se­gar la meva vida en un reci­pi­ent de dimen­si­ons tan limi­ta­des. Seria com fer una redacció que con­centrés els millors records de la teva joven­tut en un foli on algú t’obliga a dei­xar uns mar­ges, a banda i banda, de cinc o sis centímetres. Des d’ales­ho­res que em sento temp­tada de pre­gun­tar-los per la seva selecció. Què han triat? Quin procés men­tal han seguit per deci­dir quins són els ele­ments dels quals no es volen des­pren­dre, però, sobre­tot, quins són els que han dei­xat enrere? Hi guar­den foto­gra­fies? Hi cap alguna raresa com­prada en un mer­cat ambu­lant? Ella s’ha des­fet del ves­tit de núvia? Han pres­cin­dit de tot el mate­rial que acos­tu­mem a con­ser­var per cap­tu­rar el temps? Que tots sabem que les coses que real­ment ens fan feliços solen guar­dar relació amb un uni­vers imma­te­rial, que també sabem que els records viat­gen però no ocu­pen espai físic, i que pot­ser un és més lliure i se sent menys escla­vit­zat a mesura que entén que tot allò que es com­pra té un valor efímer, o a mesura que pro­jec­tem una visió anti­romàntica dels tras­llats. Però ara, esti­mat lec­tor, hi pensi: podria guar­dar la seva vida en dues male­tes?