Alarmisme gratuït

Lle­geixo per casu­a­li­tat una notícia publi­cada al diari digi­tal El Caso amb el titu­lar següent: “Bos­cos de Girona des­tros­sats per fer-hi cor­ri­ols il·legals i peri­llo­sos per on puguin pas­sar els ciclis­tes”. Alar­mada per la con­tundència de la frase, entro amb detall al con­tin­gut espe­rant que sua­vitzi l’efecte del titu­lar, i tan­ma­teix no em tran­quil·litza gens, ans al con­trari. Segons el text, les Gavar­res són ple­nes de cor­ri­ols il·legals, hi ha impor­tants des­tros­ses al medi natu­ral, els cor­ri­ols són un perill perquè s’hi cons­tru­ei­xen salts i ram­pes i s’hi fan cur­ses il·legals que aple­guen més de 800 per­so­nes. Tot això es bar­reja amb la cita dels Agents Rurals refe­rent al fet que Girona és una mena de capi­tal mun­dial del ciclisme, que en con­seqüència cada vegada hi ha més afi­ci­o­nats que venen a prac­ti­car aquest esport, que això des­trossa els bos­cos i que cal regu­lar aquest accés. En fi, una autèntica bar­ba­ri­tat doncs, el que fan les bicis a casa nos­tra! Comen­tem la notícia amb la colla d’amics amb qui solem anar per les Gavar­res amb bici i con­cloem que aquesta notícia no és justa ni pro­por­ci­o­nada, ni exacta, i que cri­mi­na­litza una acti­vi­tat que fa moltíssima gent que ni des­brossa camins ni obre cor­ri­ols, i que té el risc d’espe­ro­nar acti­tuds con­tra els ciclis­tes de bona fe, que som la majo­ria. Aquest alar­misme gratuït pot gene­rar ani­mad­versió cap a un col·lec­tiu deter­mi­nat con­tra el qual qual­se­vol se sent legi­ti­mat per cri­ti­car, recri­mi­nar i menys­te­nir per més que en sa vida hagi obert cap cor­riol ni des­tros­sat cap bosc, bar­re­jant con­cep­tes que, a més, no tenen res a veure amb els actes vandàlics que des­criu, amb inclusió d’imat­ges poc repre­sen­ta­ti­ves de la mag­ni­tud del mal segons la notícia. Quan es diu que Girona és capi­tal del ciclisme mun­dial s’oblida que majo­ritària­ment ho és de la bici de car­re­tera i no és just fer-ho ser­vir per rela­ci­o­nar-ho amb la des­trucció de bos­cos. Tot i això, no es pot negar que sem­pre i arreu hi ha con­duc­tes incíviques de gent que no com­par­teix el sen­ti­ment de per­ti­nença a una col·lec­ti­vi­tat i la neces­si­tat de ges­ti­o­nar cor­rec­ta­ment els nos­tres recur­sos –com veiem diària­ment amb la gestió inso­lidària de la brossa–, però cal evi­tar les exa­ge­ra­ci­ons i les fal­ses afir­ma­ci­ons que no aju­den gens a con­ci­liar l’acti­vi­tat lúdica al bosc.