La Caterina té qui l’estima

Bar­ce­lona té una sort, la sort que hi ha gent que se l’estima, incon­di­ci­o­nal­ment, a canvi de res, només pel goig i la sort de viure-la. L’Alfons Solà, sisè inte­grant d’una llarga gene­ració d’adro­guers del barri de Sant Pere, és un bar­ce­loní amb estampa de cava­ller urbà, generós en el fer i deci­dit en l’acció, com si del germà major d’una ine­xis­tent con­fra­ria dels defen­sors dels bons car­rers i les bones pla­ces es tractés.

Tot això, ater­rant-ho a un llen­guatge menys pro­saic i posant-ho en boca del mateix Solà, es defi­neix per una manera de ser i de fer, una carac­terística: “Soc una mosca collo­nera.” Això vol dir que per­se­gueix regi­dors de dis­tricte i qui sigui que faci falta per acon­se­guir el seu propòsit, sem­pre amb la idea de crear un bene­fici per a la ciu­tat, que la ciu­tat sigui ben viva.

És per aquesta manera de ser que Solà manté oberta al públic la seva adro­gue­ria, al car­rer dels Mes­tres Casals i Mar­to­rell, molt a prop del número 39 de Sant Pere Més Baix, on a mit­jans del segle XVIII va néixer el negoci fami­liar. Que el comerç segueixi fun­ci­o­nant, ofe­rint els seus pro­duc­tes, però també gene­rant segu­re­tat al barri, amb la il·lumi­nació que pro­jecta l’apa­ra­dor fent que la via pública deixi de ser un lloc fosc i soli­tari, i cre­ant caliu veïnal, actu­ant quasi com un club social per als cli­ents de tota la vida, és sim­ple­ment con­seqüència que en el fer de Solà pesa més la con­dició d’acti­vista de barri que de nego­ci­ant obses­si­o­nat a fer diners.

L’última bata­lla d’aquest adro­guer de 71 anys ha estat la coro­nació de la reforma urbanística feta al car­rer dels Mes­tres Casals i Mar­to­rell i que per la inter­venció de Solà ha cul­mi­nat amb l’Ajun­ta­ment res­ti­tuint al lloc un adorn que s’havia reti­rat a causa d’unes obres, una peça que enllaça aquest racó de la ciu­tat amb el seu pas­sat medi­e­val. Es tracta de la carassa cone­guda com la Cate­rina, que algu­nes fonts sos­te­nen que va ser cre­ada al segle XV per for­mar part del con­junt del ja des­a­pa­re­gut mones­tir de Santa Cate­rina i que, més tard, es va posar a la façana de la casa del número 2 del car­rer dels Mes­tres Casals i Mar­to­rell. Es tracta d’una peça que repro­du­eix la figura en relleu d’un àngel que plega braços i mans en creu sobre el pit i replega les ales a les espat­lles. Es creia que era una de les caras­ses que indi­ca­ven l’existència de prostíbuls a Bar­ce­lona, però aquesta pos­si­bi­li­tat s’ha des­car­tat i se li atri­bu­eix només una funció de pro­tecció de l’edi­fici on va aca­bar reu­bi­cada.

La casa del número 2 del car­rer dels Mes­tres Casals i Mar­to­rell és una de les que es van tirar a terra, ja en temps de l’alcalde Trias, per fer un equi­pa­ment públic des­ti­nat a la gent gran. A força de dema­nar la res­ti­tució al lloc de la Cate­rina, que va que­dar en dipòsit al Museu d’Història de la ciu­tat, l’Ajun­ta­ment va aca­bar per fer-ne una còpia i l’octu­bre pas­sat es va aca­bar col·locant l’àngel en una paret mit­gera al cos­tat del casal de gent gran i a una alçària con­si­de­ra­ble perquè no pugui ser danyada.

El propòsit de Solà és que l’Ajun­ta­ment s’impli­qui per aca­bar d’embe­llir la paret amb una rea­lit­zació de l’artista Mar­cos Palazzi. En aquesta bata­lla està impli­cat ara aquesta mosca collo­nera amb corda encara per seguir defen­sant, des del car­rer, el patri­moni de Ciu­tat Vella, els drets dels veïns i, des d’on faci falta, la ciu­tat més bella: Bar­ce­lona.