Un dia per fer dissabte

Una ciu­tat com Bar­ce­lona és un espai tan extens i divers, amb tan­tes pos­si­bi­li­tats de fer i des­fer, que s’acaba per­dent el compte de les acti­vi­tats de tot tipus que s’hi duen a terme. El cap de set­mana pas­sat va ser l’oci en forma d’esde­ve­ni­ment espor­tiu de pri­mer nivell el que es va desen­vo­lu­par en forma de sessió con­ti­nu­ada con­cen­trat a la mun­ta­nya de Montjuïc i avui és un altre tipus d’acti­vi­tat la que pren el relleu i el pro­ta­go­nisme en forma de pro­testa non stop. Ja se sap, la vida és con­trast, blancs i negres, anar i venir, i un dia toca gau­dir i un altre arre­man­gar-se per fer cos­tat a una causa noble. Avui és el car­rer el que con­voca a dues acti­vi­tats en forma de con­cen­tra­ci­ons de pro­testa, totes dues amb argu­ments de pes per part d’aquells que les orga­nit­zen amb l’objec­tiu que siguin secun­da­des mas­si­va­ment.

Si s’ordena la cosa per hora­ris, la pri­mera cita és a les 12 del mig­dia a l’estació de Sants de Bar­ce­lona. La con­vo­catòria la fa l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana per denun­ciar el dèficit d’infra­es­truc­tu­res que afecta el país i posar aquesta rea­li­tat com a exem­ple de la neces­si­tat de cons­truir un estat inde­pen­dent. “Pels trens que ens merei­xem, inde­pendència. És l’única via”, és el lema d’aquesta con­vo­catòria, que té un pre­ce­dent ja llunyà en el temps, el de la mani­fes­tació que l’1 de desem­bre del 2007 va omplir el cen­tre de Bar­ce­lona amb el mateix propòsit de denun­ciar l’oblit a què l’Estat ja sot­me­tia ales­ho­res Cata­lu­nya en la qüestió de les infra­es­truc­tu­res.

Aque­lla mani­fes­tació de fa quasi 18 anys va ser l’ante­ce­dent de totes les que van venir després de caire neta­ment inde­pen­den­tista i no deixa de ser un sar­casme que, trans­cor­re­gut tot aquest temps, el més calent sigui a l’aigüera i el país no tin­gui ni trens ni un estat propi, que no vol dir res més que una admi­nis­tració pro­pera que tre­ba­lli per rever­tir la situ­ació.

Quan acabi aquesta con­vo­catòria no fal­ta­ran gai­res hores perquè, a les 6 de la tarda i en un lloc pro­per a l’estació de Sants, la plaça d’Espa­nya, arren­qui una mani­fes­tació del Sin­di­cat de Llo­ga­te­res sota el lema “Abai­xem els llo­guers, aca­bem amb el negoci de l’habi­tatge”. No deixa de ser sor­pre­nent que en un mateix dia i amb tan poc marge de diferència hi hagi con­vo­ca­des dues pro­tes­tes que volen ser de calat social. Però aquesta és la hiperac­ti­vi­tat de Bar­ce­lona i, a més, enlloc no està escrit que els que vagin pri­mer a Sants no puguin anar després a l’altre acte o els que pri­o­rit­zin la mani­fes­tació del sin­di­cat de l’habi­tatge no comen­cin mobi­lit­zant-se al matí per uns trens dig­nes.

I tin­dria sen­tit que les dues mobi­lit­za­ci­ons es fes­sin cos­tat i sumes­sin, perquè un país que es vul­gui inde­pen­dent ha de voler ser, abans que cap altra cosa, un país just, que tre­ba­lli per resol­dre cri­sis soci­als com la de l’habi­tatge. I a la vegada, els que avui encara són expul­sats de Bar­ce­lona pels preus impos­si­bles dels pisos han de ser els pri­mers interes­sats en una xarxa fer­roviària que fun­ci­oni o, si més no, en tenir un estat nou que s’atre­veixi a solu­ci­o­nar un pro­blema i l’altre.

Cer­ta­ment, hi ha pocs dies com el d’avui en què l’expressió “fer dis­sabte” pren més força. Fer dis­sabte per endreçar trens, habi­tatge i el que faci falta. Un dis­sabte per pren­dre par­tit, per plan­tar cara, un dis­sabte per començar a fer neteja d’una vegada.