Dona al Japó

Tren­car amb el que s’espera de tu és un acte de valen­tia, perquè implica treure’t les ulle­res d’ase que la soci­e­tat t’ha vol­gut incrus­tar a la cara sense permís. El Japó ha vis­cut una gran trans­for­mació des de la moder­nit­zació de finals del segle XIX i la post­guerra. Les expec­ta­ti­ves tra­di­ci­o­nals sobre el paper de la dona solen entrar en con­flicte amb la recerca d’inde­pendència i auto­ex­pressió de la dona con­tem­porània. Al Japó, les dones sovint s’aca­ren a nor­mes rígides pel que fa al seu rol a la família i a la soci­e­tat, amb una pressió exa­ge­rada per adop­tar el paper de cui­da­do­res i espo­ses. A mesura que les soci­e­tats es tor­nen més indi­vi­du­a­lis­tes, les dones bus­quen la seva essència més enllà de les regles con­ven­ci­o­nals. El femi­nisme al Japó ha cobrat impuls els dar­rers anys, ha des­a­fiat les lleis del patri­ar­cat i ha pro­mo­gut la igual­tat. El Japó és cone­gut per la seva ètica labo­ral i la cul­tura empre­sa­rial. Això afecta les dones, que tot­hora han d’equi­li­brar la feina amb les putes cre­en­ces fami­li­ars. El resul­tat: hi ha un aug­ment dels pro­ble­mes de salut men­tal al Japó, sobre­tot entre dones que sen­ten la pressió de com­plir amb massa rols. S’aïllen, bus­quen l’accep­tació, i es col·lapsen. Avui en dia ser dona al Japó ja no té res a veure amb la imatge idíl·lica de la geisha, aque­lles dones pre­ci­o­ses que dedi­ca­ven tota la vida a les arts tra­di­ci­o­nals, sexe inclòs. Dones cul­tes i edu­ca­des, ele­gants i sofis­ti­ca­des, que excel·lien de la mateixa manera a l’hora de man­te­nir una con­versa, quan feien d’amfi­tri­o­nes durant la cerimònia del te o en els moments en què tocava posar-se de qua­tre gra­pes.