Carod, Puigcercós, Carretero i Cia.

La vella equi­distància que tants bons resul­tats elec­to­rals ha donat a Esquerra Repu­bli­cana li ha pas­sat final­ment fac­tura. Les cos­tu­res dels equi­li­bris entre CiU i el PSC que el par­tit inde­pen­den­tista va tei­xir amb ofici des de l’opo­sició van sal­tar el dia que va for­ma­lit­zar el pacte amb els soci­a­lis­tes i Pas­qual Mara­gall. L’expulsió del govern arran de l’apro­vació del nou Esta­tut va per­me­tre que Esquerra les embastés de nou, però la rei­te­ració en la fórmula ha tor­nat a tibar-les. Els repu­bli­cans al govern moles­ten, inqui­e­ten i fins i tot indig­nen una part del seu elec­to­rat. És cert que si l’opció d’Esquerra hagués estat for­mar govern amb CiU el males­tar s’hau­ria escam­pat igual­ment, tot i que entre altres sec­tors dels seus votants. Això no agrada sen­tir-ho als diri­gents inde­pen­den­tis­tes, però negar l’obvi­e­tat no la can­via.
Apro­fi­tant aquest males­tar, l’excon­se­ller de Gover­nació Joan Car­re­tero ha aca­bat cons­ti­tuint una alter­na­tiva que demana una acti­tud més sobi­ra­nista i pas­sar a l’opo­sició. Car­re­tero ha pogut comp­tar els seus par­ti­da­ris al con­sell naci­o­nal. La pro­posta que va pre­sen­tar el líder del Rea­gru­pa­ment.cat per forçar un congrés extra­or­di­nari va obte­nir el suport del 10 per cent dels seus mem­bres. No és gaire, con­si­de­rat genèrica­ment, però és molt tenint en compte que en les dar­re­res vota­ci­ons d’aquest òrgan de govern les deci­si­ons s’havien pres gai­rebé sem­pre per una­ni­mi­tat.

Joan Car­re­tero és una incògnita a mitjà ter­mini. D’entrada, la influència de les seves tesis entre la direcció del par­tit és escassa. Però ningú sap ben bé què pot pas­sar en un congrés. Per molt ordi­nari que sigui. Tot dependrà dels resul­tats de les elec­ci­ons gene­rals i de l’acti­tud d’una militància sen­ti­men­tal i vehe­ment en aquell moment. Uns quants mesos poden desin­flar el glo­bus o engran­dir-lo.

Para­do­xal­ment, quan la remor del des­con­ten­ta­ment exi­geix més prudència que mai, a Esquerra ha escla­tat una nova crisi. No n’hi ha prou amb Car­re­tero. La bicefàlia pac­tada que fins ara havia fun­ci­o­nat i que per­me­tia que Joan Puig­cercós dirigís el par­tit i que Josep-Lluís Carod-Rovira fos el can­di­dat repu­blicà a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat s’ha tren­cat només mig any després de les elec­ci­ons. Puig­cercós s’ha pro­po­sat com a can­di­dat. Una part dels seus par­ti­da­ris li ho exi­gei­xen. Segons afirma el seu entorn, ell i Carod ja havien acor­dat que el segon no tor­na­ria a aspi­rar a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Refor­cen les seves tesis cons­ta­tant que entre les bases Josep-Lluís Carod-Rovira ha per­dut cre­di­bi­li­tat i que Puig­cercós la manté intacta. És pos­si­ble. Però també ho és que Carod con­ti­nua sent el líder que des­perta més ova­ci­ons quan fa una inter­venció sen­tida davant la militància o davant la direcció. Això pot ser poc o pot ser molt. En un par­tit con­ven­ci­o­nal seria poc. A Esquerra pot arri­bar a deter­mi­nar majo­ries pun­tu­al­ment. Carod té allò que no té tant Puig­cercós: sen­ti­ment, dis­curs i carisma.

Però Puig­cercós té allò que no té tant Carod: constància, sacri­fici i mètode. Són abso­lu­ta­ment com­ple­men­ta­ris, però això impli­ca­ria el sacri­fici etern de Puig­cercós. Els dos líders, davant la pressió dels crítics, havien pac­tat ajor­nar les dis­crepàncies. No ho acon­se­guei­xen. Les decla­ra­ci­ons se suc­ce­ei­xen. És un mal comú a Esquerra. Tot­hom s’escalfa en con­tacte amb un peri­o­dista.

Les pri­me­res batus­ses han començat, però pot­ser no hi haurà escam­pada final. Joan Puig­cercós no es pot arris­car a pre­sen­tar-se com a can­di­dat amb Josep-Lluís Carod-Rovira en con­tra i des­tros­sat pel seu propi par­tit. Heri­bert Bar­rera, Joan Hor­talà, Àngel Colom... Ara Carod Rovira. Són massa vícti­mes fins i tot per a un par­tit tan poc con­ven­ci­o­nal com Esquerra. En el fons, tots dos neces­si­ten la pau. Però, per si de cas i per cons­ta­tar quin dels dos és més hàbil política­ment, Carod-Rovira no deixa d’ata­car Car­re­tero i els seus crítics, men­tre Puig­cercós calla i es reserva una carta més.

Esquerra Repu­bli­cana no és un par­tit petit ni imma­dur. És un par­tit gran, en con­vulsió per­ma­nent i que arros­sega les misèries d’aquell que ha fet ser­vir una estratègia per créixer que genera con­tra­dic­ci­ons. Carod i Puig­cercós han acon­se­guit con­ver­tir-lo en una forta rea­li­tat. Car­re­tero, pro­cla­mant un retorn a l’opo­sició con­seqüent, ha vol­gut resol­dre les inco­herències que plan­teja gover­nar. Tots tres es neces­si­ten. Tant com el cata­la­nisme neces­sita una Esquerra oberta a rec­ti­fi­car, menys inse­gura i sense con­vul­si­ons epilèpti­ques per­ma­nents.