L'11-S, sis anys després

Dimarts vinent se cele­bra­ran sis anys dels atemp­tats de l’11-S a les Tor­res Bes­so­nes de Nova York i a l’edi­fici del Pentàgon a Was­hing­ton, que van donar un gir a les pri­o­ri­tats inter­na­ci­o­nals i van impul­sar la popu­la­ri­tat del lla­vors alcalde nova­oirquès, Rudy Giu­li­ani –fins aquell moment força qüesti­o­nat–, i del pre­si­dent George W. Bush, que havia arri­bat a la Casa Blanca després de les ombres que pla­na­ven sobre el recompte elec­to­ral a Flo­rida.

Des del setem­bre del 2001 hi ha hagut dues guer­res (l’Afga­nis­tan i l’Iraq), una crei­xent inse­gu­re­tat inter­na­ci­o­nal (que ha tin­gut com a con­seqüència l’adopció de legis­la­ci­ons més res­tric­ti­ves en drets i lli­ber­tats i la posada en marxa d’estric­tes con­trols en el trànsit aeri) i la con­so­li­dació del jiha­disme inter­na­ci­o­nal.

Fins als anys 80, els jiha­dis­tes ata­ca­ven els seus règims àrabs (recor­dem, per exem­ple, que el pre­si­dent egipci Anwar al-Sadat va ser assas­si­nat el 1981 durant una des­fi­lada mili­tar per qua­tre isla­mis­tes radi­cals, o que el Grup Islàmic Armat (GIA) volia der­ro­car el govern d’Alger).

Durant la pre­sidència Clin­ton (1993-2001), el jiha­disme es va inter­na­ci­o­na­lit­zar i va situar Occi­dent i els EUA, vis­tos com el gran Satan, en el seu punt de mira. Els atemp­tats del 1998 con­tra les ambai­xa­des dels EUA a Kenya i Tanzània i l’atac con­tra el USS Cole al Iemen, el 2000, en són dos exem­ples.

El ter­ro­risme pot col­pe­jar en qual­se­vol moment i en qual­se­vol lloc. Ossama bin Laden és ara una icona del segle XXI, i Al-Qaida, una xarxa difusa i amb con­ne­xi­ons glo­bals.

És clar que el ter­ro­risme ha de ser una pri­o­ri­tat inter­na­ci­o­nal, però no es pot caure en el sim­plisme trampós i reduir-ho tot a la histèria ter­ro­rista. El jiha­disme és un tema pre­o­cu­pant (no l’únic) i reque­reix dels governs un seguit de solu­ci­ons, no només la poli­cial o mili­tar.