Cada dia obro els diaris com a espai per a la veritat, la confiança i la informació contrastada. A més, és un lloc reclòs, sense scroll infinit: el que cal saber ho coneixes a primera hora i desconnectes del soroll de la xarxa.

D’aquesta llarga i profitosa vida de diaris de bon matí, no oblidaré mai quan en un racó d’una pàgina ens recomanaven no fer un consum excessiu d’espècies de peix amb alt contingut de mercuri: tonyina vermella, peix espasa..., i promoure el consum d’espècies amb nivells més baixos. Aleshores, tots els peixos tenen mercuri! –vaig concloure totalment esgarrifada–. Una notícia de conseqüències descomunals que apareixia de manera molt més discreta que el resultat del Barça i que canviava per sempre més el món donat, el món viscut, el món que deixaríem als que han de venir. Vaig recordar el concepte physis, dels antics grecs, natura. Una natura sempre més gran, més immensa que tot allò que pogués fer la intervenció humana. Una natura ara ja per sempre més malmesa de manera irreversible. Com podem treure el mercuri d’un mar? Com hem arribat a fer que tots els peixos de l’oceà siguin portadors de verí? De la mateixa manera que respirem cada dia aire contaminat i ens omplim el cos de microplàstics. Hem creat un món que ens emmalalteix a petites dosis, ben a poc a poc, jugant al joc de la granota que, submergida en aigua tèbia, nota que li van apujant de mica en mica la temperatura fins que mor en aigua bullent sense ni adonar-se’n.

La segona notícia em va partir per la meitat. Les recomanacions de la Unió Europea per a situacions d’emergència per conflictes bèl·lics, desastres naturals, pandèmies o ciberatacs. El lot de supervivència per subsistir almenys 72 hores amb aigua, aliments, il·luminació, energia, medicaments.... era exactament allò el que els meus pares m’havien previngut tota la vida que passaria, el més terrible passava a ser un escenari possible per al qual calia estar previngut. Soc d’una generació que no ha viscut cap guerra, però els pares sí: ells van viure la guerra i la postguerra i he crescut amb l’horror constant del que és una guerra. Ha estat una referència constant en la meva vida (“hauries d’haver viscut una guerra” –si no m’acabava el plat–, “això petarà i vindrà una altra guerra” –reacció per qualsevol petit aldarull–, històries constants de gana i misèria: “primer ens menjàvem les patates i l’endemà, les pells”, “una truita d’un ou per a sis”...)

Vaig recordar l’Europa de Stefan Zweig i el món d’ahir: l’Europa de progrés cultural, estabilitat social i política, cosmopolitisme, progrés científic i artístic. L’endemà mateix vaig anar al Festival Mot, el de Girona i Olot, amb les sessions plenes de gent amb un llibre sota el braç, amb les parades plenes de llibres. Passejava pels seus carrers, m’entretenia amb l’arquitectura medieval i modernista, el call jueu de Girona, el centre antic d’Olot amb el carrer dels Sastres... I pensava que aquesta era l’Europa que volia, l’Europa culta i civilitzada, l’Europa on els governs aposten per la cultura i no pas pel rearmament, l’Europa dels debats literaris, de les preguntes que ens fan pensar, de la defensa aferrissada de la importància del llibre com a reserva natural de la complexitat del món.

Una Europa així, com la del Festival Mot, que promou la proximitat entre les persones, la qualitat literària i la reflexió cultural. Uns dies de cultura pública (és a dir, gratuïta) plens d’autors nacionals i internacionals que interactuen amb el públic en converses literàries, dins un ambient acollidor i distès. Tot això, coordinat amb les biblioteques, perquè la lectura és un privilegi i també un dret, perquè el llibre es pot comprar però també agafar en préstec. Uns dies de primavera, quan la llum ja és diferent, per poder parlar de l’amor i explorar-lo des de les múltiples perspectives literàries. És que hi ha una antonímia més gran que amor i guerra? I vaig pensar que, si tot això un dia s’acabés, seria la fi del Mot, que és el mateix que dir la fi del món.

Aquests dies he gaudit de la pau, les idees i la literatura amb la consciència que es podia perdre. Visquem igual aquest Sant Jordi. Ja sabem què va arribar a fer Zweig quan donava per perduda l’Europa que estimava. El seu suïcidi és un símbol del que creia imprescindible per viure una vida veritablement humana.