Que n’és de ric el nostre lèxic! Tant que sovint, pensant que el coneixem, ens sorprèn amb paraules que defineixen d’una forma molt més precisa allò que anomenaríem d’una altra manera potser més genèrica. Així, si em permeteu el consell, abans de corregir amb la nostra pretesa saviesa un mot que –lícitament, per descomptat– desconeixem, cal investigar, perquè no saps mai amb quina sorpresa et pots trobar, amb aquest català nostre, que segons s’ha demostrat, en té moltes i per a tots els gustos, de paraules! Aquest és el cas de remendar, un mot amb ortografia indiscutiblement castellana –a primera vista si més no–, fet que, indubtablement, indueix a error pel que fa a la seva utilització en català, i que fa disparar les alarmes dels caçabarbarismes més acèrrims (caçabarbarismes, aquesta sí que me l’he inventada jo, crec).

Curiosament, ‘remendar’ es troba recollida al Diccionari català-valencià-balear, altrament conegut com a diccionari Alcover-Moll, actualment titularitat de la Institució Francesc de Borja Moll, on se’ns especifica el significat de la paraula remendar com “adobar, corregir els desperfectes d’una cosa, sobretot d’una peça de vestit, d’una xarxa, del calçat...” El diccionari també ens tradueix la paraula al castellà, sense modificar ni una lletra: “cast. Remendar” i, fins i tot, ens posa un exemple de com i quan la podem emprar: “Ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli e altres vegades remenda sabates, Tirant, c. 295.” Avui em ve de gust acotar-vos aquesta paraula antiga i preciosa a un espai geogràfic que conec, on pren una dimensió històrica i social magnífica.

Les remendadores, al poble estimat de l’Escala, com a moltes altres poblacions costaneres de les nostres contrades, es remunta molts anys enllà quan les dones, filles, mares, sogres o tietes dels pescadors, assegudes bé a terra, bé a la cadira de balca, apedaçaven les “xerxes” (permeteu-me aquí el localisme) de les estripades que els havia ocasionat una roca cantelluda o un dofí afamat, la majoria dels casos. Un cop arribava el pescador a la platja de les Barques, centre neuràlgic de la vida marinera, amb el llagut de sardinals avarat a la sorra, desmallat i subhastat el peix i venut a les salaons en el cas de l’anxova, les xarxes s’estenien als estenedors, origen preciós dels nostres llargs passejos marítims, i allà, amb tota la paciència que Déu donà a les dones des de l’època d’Adam, aquestes repassaven els tres-cents o quatre-cents metres de teixit, en aquell moment de delicat cotó, buscant estrips i remendant-los amb una agulla de fusta d’arboç, principalment, molt apreciada, donat que es tracta d’una fusta flexible que no feia estella.

Que bonic i que romàntic, però que dur i esclavitzant. Filles d’una economia de florent subsistència que amb el temps desapareixeria, les dones de la mar tenen un bocí propi d’història, sota aquest nom. A l’Escala, un carrer les anomena. El carrer de les Remendadores. Un carrer allunyat del nucli, ja que mai varen ser el centre d’atenció; un carrer llarg, com les xarxes que remendaven; un carrer oblidat, com també ho fou la feina absolutament necessària que s’esforçaven a realitzar, entre converses i rialles, sota un sol de justícia o sota un cel de gris encapotat. I aquí acaba la meva dissertació sobre aquesta paraula, posada en dubte, però que podem utilitzar sense cap perill de caure en expressions poc normatives, perquè remendar existeix, de la mateixa manera que existiren les dones que exerciren el verb.

Des dels anys cinquanta, i fins que el niló arraconà el cotó, arran de mar la dona, filla, mare, tieta o sogra de pescador, remendava, ja fos a l’Escala, a Tossa de Mar o a Vilanova i la Geltrú... I si en voleu saber més, d’aquest ofici, podeu adreçar-vos al Museu de l’Anxova i de la Sal, on trobareu la monografia titulada Les remendadores, quart volum de la col·lecció Els oficis de la Festa de la Sal. Un espai en la història, un carrer, un llibre i una entrada al diccionari... Llàstima que ja no s’estili, això de remendar, perquè us garanteixo que en cas de saber-ne, ben de gust m’hi posaria... Fins i tot amb agulla d’arboç! Ai... si em deixessin, tantes coses remendaria... Mira tu, una altra accepció. Simbòlica aquesta, eh?! I ja ho sabeu: si no la sabeu, abans de piular, Alcover-Moll!

Paraula de gironina.