Educació: no val estripar les cartes

El malestar dels mestres per una munió de circumstàncies ha aflorat i ha esclatat. Ahir van tancar un de cada cinc centres i més de la meitat de les escoles públiques van secundar la vaga.

A més de sentir els gestors d’ensenyament i els qui treballen a les aules, en aquest desconcert de l’educació cal escoltar també el que diuen experts com en Salvador Cardús. Ens fa notar, per exemple, una dada sorprenent i que cal tenir en compte. Explica que l’informe McKinsey va buscar quins són els trets en comú dels sistemes educatius que funcionen millor al món. Sorprenentment, la intersecció no passava per una qüestió de pressupostos. No necessàriament funcionava més bé als països on més calés s’hi destinaven. Sí que, en canvi, els millors sistemes educatius tenien tres denominadors comuns: un sistema de selecció de mestres, una formació permanent de mestres i professors i, en tercer lloc, una capacitat per detectar aquells alumnes que no avancen per poder actuar. Interessants conclusions.

De solucions n’hi ha. N’hi ha d’haver. La manifestació d’ahir, amb més de 50.000 persones al carrer, l’encapçalava una pancarta que deia: “En defensa de l’ensenyament públic i de qualitat”. És un eslògan que signaria tothom: mestres, pares i el mateix govern. No té sentit que, si realment es vol solucionar un tema, no es vulgui dialogar. Les bases de la llei d’educació és un document sobre el qual cal treballar, si convé, des de la discrepància. Ernest Maragall, el president Montilla i el govern (amb l’excepció d’Iniciativa) aposten fort però estenen la mà als sindicats. Fins i tot CiU, en comptes d’intentar desgastar l’executiu des de l’oposició, està fent costat al conseller. Feta la vaga, cal enraonar. No s’hi val a estripar les cartes i tancar-se en banda. Catalunya s’hi juga massa. Els ultimàtums són poc educatius i no menen enlloc.