Fer casa

Sem­pre havia pen­sat que llo­gar era la millor manera de viure perquè per­met la lli­ber­tat de can­viar de casa segons les cir­cumstàncies de cada moment. Vols can­viar de barri, de poble, de país una tem­po­rada? Has tin­gut bes­sons, t’has sepa­rat, vols viure amb ami­gues? Neces­si­tes dues habi­ta­ci­ons, ara qua­tre, i més tard amb dues en tor­nes a tenir prou? Has tro­bat un pis amb una ter­rassa gran i ja t’hi has vist esmor­zant els diu­men­ges al matí i mun­tant una fes­teta de Sant Joan plena de llums de colors i gar­lan­des?

Una casa nova, pas­sat el tràngol del tras­llat, és un món de pos­si­bi­li­tats. I un cop hi poses aquell qua­dre, aquell sofà, aque­lles llei­xes amb els lli­bres i aque­lla figura que vas com­prar ves a saber on, el que fins fa una estona era un lloc aliè es trans­forma en casa teva fins que vul­guis: uns anys o per sem­pre. Et fas teu l’espai i des­co­brei­xes els car­rers –si ja els conei­xies, ara els veus des d’un altre punt de vista– i aviat ja ets una veïna més. Només que ara tot això ja és una qui­mera.

Em podeu dir que vaig badar no fent el mateix que la majo­ria dels meus amics i ami­gues, que es van com­prar una casa quan tenien 30 anys i ara ja la tenen pagada o gai­rebé (tot i que els que van anar una mica més tard han patit com bojos amb les puja­des dels tipus d’interès). Al llarg de la vida m’he plan­te­jat can­viar de pis quan m’ha sem­blat, amb la con­fiança que en tro­ba­ria un altre que m’agradés més o m’anés millor per al que neces­si­tava en aquell moment. I que aquesta decisió seria tota meva. D’aquesta figuera, en vaig caure fa quasi deu anys, quan, en aca­bar el con­tracte de llo­guer d’un pis (en aque­lla època nefasta en què es feien con­trac­tes de tres anys), la mes­tressa em va dir que no el volia reno­var, que se’l volia ven­dre, i que si jo no el volia com­prar n’hau­ria de mar­xar. Em va caure el món a sobre. Hi estàvem bé, allà. El preu del llo­guer era rao­na­ble i, encara que les ins­tal·laci­ons esta­ven una mica atro­ti­na­des, era espaiós i estava en una plaça on la cana­lla podia jugar amb segu­re­tat, prop de l’escola i de la família. M’havia ima­gi­nat arre­lant-hi. Però no podia com­prar el pis ni que hagués vol­gut, de manera que ens vam veure expul­sats d’allà. Sense voler-me com­pa­rar en cap cas amb les vícti­mes de l’enorme onada de des­no­na­ments que ja hi havia diària­ment a totes les ciu­tats, vaig enten­dre per pri­mer cop que el llo­guer no era un sis­tema segur, i el que se sent quan es perd la casa (no en teníem la pro­pi­e­tat, però qui hi fèiem vida cada dia érem nosal­tres!). Vam anar a viure a un altre lloc, bas­tant sen­zill, amb una habi­tació menys i 300 euros més de preu, i amb l’acord –sota coacció: com podia dir que no?– que a par­tir del ter­cer any aug­men­ta­ria 50 euros al mes. Aquest cop vaig deci­dir jo: mar­xa­ria abans de pagar aque­lla quan­ti­tat, que em sem­blava abu­siva.

eSpòiler: el pis següent encara va ser més car. I per fi vaig enten­dre que valia més que­dar-me qui­eta una tem­po­rada, perquè el pano­rama és més hos­til que mai, i que el que avui és cos­tosíssim demà sem­blarà una ganga en com­pa­ració amb la resta. Ara només miro ofer­tes de pisos per esport. Però també ho hauré de dei­xar, perquè em fa posar malalta. Fa una estona he tafa­ne­jat el prin­ci­pal por­tal immo­bi­li­ari. Busco “Bada­lona”. Fil­tre: “llo­guer”. Fil­tre: “preu més baix”. Dels vint pri­mers, quinze són llo­guers de tem­po­rada. De pisos, diguem-ne, nor­mals de menys de 1.000 euros, només n’hi ha un en tota la ciu­tat. Un. És un quart sense ascen­sor en un barri empo­brit i l’anunci (que reco­neix que el pis “neces­sita algu­nes actu­a­lit­za­ci­ons o millo­res”) s’ha pen­jat només fa qua­tre hores, o sigui que suposo que d’aquí a un o dos dies haurà volat. També adver­tei­xen que “a causa de l’alta demanda de llo­guers i la impos­si­bi­li­tat d’aten­dre tots els interes­sats, es prega enviar prèvia­ment DNI i última nòmina”, perquè, si no, no per­dran el temps ense­nyant-lo. Pot­ser el llo­ga­ran a la pri­mera per­sona que demos­tri poder-lo pagar. O pot­ser faran el que s’està posant de moda, que és pro­po­sar a la gent que faci ofer­tes. És a dir, que se’l queda el millor postor.

Mal­grat les pata­ca­des, jo no he can­viat d’idea: con­ti­nuo cre­ient que el llo­guer digne, esta­ble i segur hau­ria de ser una opció via­ble i asse­qui­ble per a tot­hom. Que no s’hau­ria de per­me­tre que s’espe­culés amb una neces­si­tat tan bàsica, i que cal regu­lar molt més aquest mer­cat. Per això, men­tre reso perquè no ens facin fora d’aquesta casa que ja esti­mem perquè ara és la nos­tra, m’he fet del Sin­di­cat de Llo­ga­te­res.