Articles
Condemna i llibertat d'un violador
José Rodríguez Salvador, més conegut amb l’àlies del Violador de la Vall d'Hebron, sortirà aquest dissabte del centre de Quatre Camins, on està ingressat. Rodríguez Salvador va ser condemnat el 1994 a penes que sumaven 311 anys de presó. N’ha complert setze. La sortida en llibertat del Violador de la Vall d'Hebron ha motivat una petició de la fiscalia, que va demanar a l’Audiència de Barcelona allargar la condemna quatre anys més. La justificació d’aquesta petició fa angúnia. Segons els informes dels psicòlegs que l’han examinat , els setze anys de reclusió han estat inútils i Rodríguez Salvador sortirà al carrer sense haver estat rehabilitat. Pot engrossir, doncs, la llista del 30 per cent de violadors que, una vegada han recuperat la llibertat, reincideixen en les agressions.
L’Audiència ha denegat la petició de la fiscalia basant-se en el concepte del “moment processal oportú”. És a dir, quan la fiscalia, la defensa i el jutge van concretar com s’executava la sentència ho van fer en els termes amb què ha estat complerta. La mateixa fiscalia va donar el vistiplau l’any 1999 a les condicions que implicaven la sortida de presó el 2007. L’Audiència constata que modificar-les ara implicaria atemptar contra un dels principis de l’Estat de dret. El fiscal basava la demanda en la polèmica sentència que va donar lloc a la denominada doctrina Parot. Però en la decisió que va permetre sumar les condemnes de l’etarra –i que encara ha de superar els filtres del Constitucional i el Tribunal d’Estrasburg– les condicions no van ser modificades després d’haver quedat fixades.
La fiscalia ha volgut suplir amb una filigrana legal els defectes del sistema penal. Queda ben evident de nou que una llarga condemna no és cap garantia de rehabilitació d’una conducta delictiva. Ni ho han estat els setze anys passats ni ho serien els quatre més que ara es demanaven. El cas dels violadors amb un alt risc de reincidència és un dels més descarnats en aquest sentit. I no és exclusiu de Catalunya, com s’ha pogut constatar darrerament amb les propostes del president Nicolas Sarkozy. La impotència del sistema s’evidencia quan l’únic recurs final consisteix a recórrer, de fet, a la cadena perpètua.
L’Audiència ha denegat la petició de la fiscalia basant-se en el concepte del “moment processal oportú”. És a dir, quan la fiscalia, la defensa i el jutge van concretar com s’executava la sentència ho van fer en els termes amb què ha estat complerta. La mateixa fiscalia va donar el vistiplau l’any 1999 a les condicions que implicaven la sortida de presó el 2007. L’Audiència constata que modificar-les ara implicaria atemptar contra un dels principis de l’Estat de dret. El fiscal basava la demanda en la polèmica sentència que va donar lloc a la denominada doctrina Parot. Però en la decisió que va permetre sumar les condemnes de l’etarra –i que encara ha de superar els filtres del Constitucional i el Tribunal d’Estrasburg– les condicions no van ser modificades després d’haver quedat fixades.
La fiscalia ha volgut suplir amb una filigrana legal els defectes del sistema penal. Queda ben evident de nou que una llarga condemna no és cap garantia de rehabilitació d’una conducta delictiva. Ni ho han estat els setze anys passats ni ho serien els quatre més que ara es demanaven. El cas dels violadors amb un alt risc de reincidència és un dels més descarnats en aquest sentit. I no és exclusiu de Catalunya, com s’ha pogut constatar darrerament amb les propostes del president Nicolas Sarkozy. La impotència del sistema s’evidencia quan l’únic recurs final consisteix a recórrer, de fet, a la cadena perpètua.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.