Lliçons d'Europa

Els últims dies hem assistit a dos processos electorals, les eleccions al Parlament autònom escocès, i les presidencials franceses. Dels dos processos se’n poden treure algunes lliçons segurament interessants en uns moments en què la desorientació continua sent la tònica del debat a casa nostra.

1) Les regles del joc. A Escòcia, els nacionalistes han guanyat per un sol diputat de diferència als laboristes (47 a 46), sense obtenir la majoria absoluta (65). Ningú li ha discutit al senyor Alex Salmond que ha d’intentar formar govern. Fins i tot els liberaldemòcrates, que ahir van anunciar que no pactaran amb l’SNP, han descartat també un pacte amb l’esquerra laborista, aplanant el camí a un possible govern nacionalista en minoria.

2) Pluralisme nacional. En teoria, els senyors de l’SNP, que poden governar, han de convocar al 2010 un referèndum sobre la independència. I ningú ha escoltat ni a Isabel II ni a Tony Blair llançant insinuacions o discursos apocalíptics sobre la fi del Regne Unit. I he llegit articulistes contraris a la secessió que expressen el seu respecte al dret d’autodeterminació dels escocesos com a nació.

3) Propostes clares. A França, una part de l’esquerra per tercer cop perdedora –tot i haver superat el trauma del 2002, en què no va passar la primera volta– ja fa autocrítica. “No hem parlat clar”, estan dient dirigents del partit de Ségolène. Al final, qui més clar ha parlat als electors sobre el futur del sistema del benestar, la immigració i la identitat nacional és qui s’ha sortit amb la seva. El canvi no era dreta o esquerra. Era qui parlava clar.

4) Governs i líders forts. Els alemanys van votar Merkel, que lidera una gran coalició amb l’SPD, i Alemanya ja frega la velocitat de creuer. Els francesos han confiat el timó a Sarkozy perquè els aporta més seguretat, fins i tot, admetent un cert grau de “mà dura”. Autoritat, que no autoritarisme. Europa torna a surar.