No em robeu, que no hi ha res

Cami­nant per la vorera, un vehi­cle s’atura a la meva altura i el con­duc­tor abaixa la fines­tra. És un amic que ens vol salu­dar, tant a mi com a la per­sona que m’acom­pa­nya. No té ningú cir­cu­lant al dar­rere, així que es pot per­me­tre pren­dre-s’ho amb calma i espe­rar que ens acos­tem per inter­can­viar-nos les qua­tre fra­ses de rigor, del tipus “On vas?”, “Què fas aquí?” o “Que bé que vius”. Ell con­du­eix una fur­go­neta amb el logo­tip de l’empresa per a la qual tre­ba­lla però sabem per enda­vant que ell també n’és el pro­pi­e­tari. Quan ens hi apro­pem, un paper engan­xat al vidre de la fines­tra per la part de dins –per tant, ente­nem que és ini­ci­a­tiva seva– con­cen­tra tota la nos­tra atenció i la nos­tra sor­presa. S’hi pot lle­gir: “No hi ha res de valor. Ja han tren­cat el vidre dos cops.” Li pre­gun­tem pel motiu d’una nota ben curi­osa. Ens explica que en només una set­mana li han tren­cat aquell vidre dos cops amb la intenció, s’ima­gina ell, de tro­bar algun objecte valuós dins del vehi­cle. El botí que es van endur els lla­dres va ser una ampo­lla d’una beguda energètica a mig con­su­mir, el pri­mer cop, i una crema hidra­tant de mans, el segon. Valor de tot ple­gat en el mer­cat: zero euros. L’amic, en canvi, es va endur un doble ensurt: el de tro­bar-se els vidres reben­tats i el d’haver d’abo­nar una quan­ti­tat sucosa per totes dues repa­ra­ci­ons. Tor­nant a la con­versa al bell mig del car­rer, tots tres comentàvem que s’ha de tenir molt mala baba per tren­car vidres dels vehi­cles amb l’objec­tiu de tro­bar objec­tes pre­ats, quan avui dia és difícil que algú es des­cuidi i oblidi dins del cotxe allò que més s’apre­cia. Anti­ga­ment, els lla­dres roba­ven els radi­o­cas­sets dels cot­xes. Després es van inven­tar els fron­tals extraïbles i la gent se’ls enduia a la bossa o a la mà. Ara és molt difícil que algú es pugui fer d’or acce­dint per la força a l’inte­rior d’un o més vehi­cles, però de mal­pa­rits el món va força ple.