La píndola masculina

Lle­geixo que s’estan fent pro­ves clíniques d’una píndola anti­con­cep­tiva mas­cu­lina. Diuen que l’espe­rança és allò últim que es perd. Que el biaix de gènere en el món de la medi­cina no és una invenció diria que ja no està en dis­cussió, i que té efec­tes en l’assistència, la diagnosi i el trac­ta­ment de les dones, tam­poc. La doc­tora i exdi­pu­tada Carme Valls va ser una de les pri­me­res veus que vaig sen­tir que ens feien pren­dre consciència d’aquesta mirada mas­cu­lina del món que sovint ens impregna sigil·losa­ment. I vam apren­dre, per exem­ple, que els símpto­mes d’un atac de cor en els homes i les dones sovint és dife­rent. Per sort aquesta nova mirada va fent forat, també a l’hora de visi­bi­lit­zar malal­ties que res­ta­ven a l’ostra­cisme o s’atribuïen a dones figa­flors i ble­des, com l’endo­me­tri­osi. El con­cepte “biaix de gènere en l’atenció sanitària” va aparèixer el 1991 en un arti­cle publi­cat a The New England of Medi­cine que va ence­tar el debat. D’això fa més de 30 anys, i més enllà d’una diagnosi del pro­blema sem­bla que estem lluny encara d’un trac­ta­ment eficaç. La nova píndola mas­cu­lina és, en aquest esce­nari, un impor­tant avenç, a banda de la cons­ta­tació que la càrrega de la con­tra­cepció que fins ara han supor­tat sobre­tot les dones no ha pre­o­cu­pat gaire, per no dir gens, ni la comu­ni­tat científica ni les far­macèuti­ques. Només una dada: el pro­jecte el lide­ren dues dones.