La desfeta del 1714 no només va suposar per a Catalunya la fi del seu Estat (Fontana dixit), sinó un canvi en el seu imaginari col·lectiu de proporcions colossals: desapareixen les institucions que la dirigien, Corts, Diputació i Consell de Cent de Barcelona; s’anul·len les seves llibertats, constitucions i privilegis, que, segons el mateix Felip V, havien deixat els catalans “más republicos que los ingleses”; els més destacats lluitadors són assassinats, vexats i represaliats o opten per l’exili; totes les universitats catalanes es clausuren; la llengua acabarà essent prohibida; són depurats els funcionaris catalans; s’implanta la censura; els bel·licosos catalans són desarmats; el país és ocupat permanentment per milers de soldats borbònics; s’implanten nous impostos com el cadastre per fer pagar la guerra als perdedors; etcètera. “Nova planta” per dret de conquesta per a un tros de terra derrotat i que imposava, “considerando al Principado de Cataluña como si no tuviera gobierno alguno”, un capità general perquè fos des d’aleshores la màxima autoritat del país –també presidia l’Audiència–. Objectiu únic: “assimilar” d’una vegada i per totes els vençuts.

I on tot aquest sentiment de pèrdua es reflecteix amb tot el seu impudor és a la zona zero dels catalans, la imatge plàstica del que per a un país suposa el seu esfondrament total –havent lluitat fins al darrer alè–: el Born.

Gairebé un 20% de la ciutat de BCN va ser enderrocada, pràcticament tot el barri de la Ribera, salvant-se Santa Maria del Mar per miracle. Més de mil cases, aleshores, una població com les de Mataró o Girona. Obsessionats perquè Catalunya no tornés a revoltar-se mai més, es construeix una enorme ciutadella que, juntament amb el castell de Montjuïc, tenallarà la ciutat, atrapada i susceptible de ser atacada des de qualsevol de les dues fortaleses militars. Un cas únic al món de construccions militars no per defensar una ciutat sinó per atacar-la quan fos convenient.

Que 300 anys després els catalans encara hi siguem –i no oblidem la segona volta del 1714, 1939–, no és pas cap miracle, sinó aquella tenaç, indomable voluntat de ser. De ser catalans, és clar.

Va costar molt, els ho puc assegurar, que el Born expliqués, precisament, l’única memòria que li dona sentit i el justifica: la fi de l’estat català i la brutal repressió borbònica d’un país que s’hi va alçar en contra. Cap altra explicació pot tenir la força explícita de les pedres arranades del Born.

Ara bé, no serviria de res recordar els defensors de Barcelona, els homes de la Coronela: això és el poble mateix, els mercaders, sastres, estudiants, notaris, cordoners, argenters, velers, sabaters, llibreters, teixidors, argenters, ferrers, carnissers, escudellers, adroguers, etcètera, disposats a defensar una ciutat plena de llum, de vida, de jocs, de comerç, una ciutat dinàmica i oberta, si no ens permetés concloure que aquells catalans del 1714 senzillament estaven defensant les seves llibertats i les seves institucions. No sabien ben bé què volia dir això, però alguna cosa els portava a creure que la seva manera d’ésser, la seva personalitat catalana estava en perill. I van entendre que el seu sentit del deure –tant amb els qui els havien precedit com amb els qui els havien de succeir– els portava a la lluita.

S’ha fet pública aquesta setmana la nova orientació que es vol per al Born. Falcada en els vuit anys de govern dels comuns, ara tan sols bastava fer un petit pas més. Tornar a enterrar el Born i el que el Born significa.