Sembla que la “paternitat” de Parenostre és més del seu guionista, Toni Soler, que del director Manuel Huerga. El cas és que el film s’estructura entorn de la revelació de l’existència d’uns comptes bancaris a Andorra vinculats a la família Pujol-Ferrusola. Una suposada evidència (el cas està pendent de judici) d’una corrupció que, el film ho fa present, va ser esbombada inicialment per El Mundo com a part d’una operació de les clavegueres de l’Estat espanyol en haver-se posat en marxa el procés. Parenostre, però, sobretot aborda el patiment d’un home que, sense oblidar que una ficció el converteix en un personatge encarnat per Josep Maria Pou, tem per la seva reputació mentre repeteix que ha dedicat la seva vida a Catalunya. El patiment i la penitència d’un catòlic, cosa que deu tenir a veure amb un títol amb altres possibles connotacions. El messiànic Pujol va voler ser com un pare per als catalans? A costa de ser un pare absent per als seus fills, alguns dels quals han fet de les seves? Tampoc no deu ser per res que el film recordi que Mas, en saber-se dels comptes andorrans, va reconèixer Pujol com el seu “pare polític” mentre Ferrusola (Carme Sansa) el veia com un traïdor. En un moment del film, Pujol va a Gósol per confessar-se amb mossèn Ballarín, que li pregunta: “Has fet tot això que diuen?” La resposta: “He fet coses mal fetes i he permès fer-ne.” El mossèn li diu que així, doncs, és bo que pateixi pels seus pecats. Pujol clama que tot ho ha fet pel país. Ballarín (Lluís Soler) replica, fumant un Montecristo, que també pel poder i pels calés. Pujol s’emprenya (“Tu què saps? He hagut d’embrutar-me, tenir la valentia de pecar.”). I el seu amic l’absol. Com ho fan part dels catalans? Tot ho va fer per quina mena de país?