Una crònica publicada en aquest diari ha reactivat, una vegada més, l’interès mediàtic sobre les mancances del transport públic i la contradicció que això representa amb l’euforitzant discurs polític contra l’ús del vehicle privat. En té el mèrit principal la Plataforma de Quart (Gironès), que està recollint signatures i picant a la porta dels despatxos per aconseguir el seu 47, sense haver de segrestar-lo. Les limitacions d’espai de la crònica en van deixar fora una reflexió interessant del director de Teisa, Àlex Gilabert: “Mentre les administracions públiques afavorien la baixada de preu a les tarifes, s’ha disparat la demanda als busos i en canvi la dels trens, no. L’explicació ja sabem quina és.” Efectivament, que la rebaixa del preu no es tradueixi en més usuaris ferroviaris va associat clarament a la manca de confiança en un servei saturat, incòmode i ple de retards. Viatjar-hi dret continua essent una opció que no hauria de ser acceptada en una societat moderna, per dignitat i per exigència de seguretat. Però a Catalunya ja hem normalitzat el rol de ramat a l’hora de desplaçar-nos en tren per anar a la feina o per anar on sigui. Ens trobem davant un tema que clama al cel i aboca al descens a l’infern milers de persones que un dia van aconseguir un treball comptant que quadrava amb els horaris de Renfe i que ara s’han de llevar dues hores abans i tornar a casa unes altres tantes per culpa de la degradació inadmissible d’un –pèssim– servei. Segurament també en té la culpa el canvi de prioritats que els diferents executius catalans i estatals han imprès els darrers anys a la seva acció de govern. Davant els serveis essencials també haurien de ser essencials la coherència i la determinació dels polítics, més enllà dels colors. Sempre ens quedaran les plataformes que apleguen les reivindicacions de gent transversal, d’ideologies variades, d’exalcaldes que ja han firmat i d’alcaldes actuals que els fan costat. La gent, aquesta força imparable quan s’organitza a favor d’una causa justa.