Raça humana
Gossos que no van lligats
Mai he tingut gos a casa. De fet, estic bastant allunyada de la possibilitat de compartir sostre amb qualsevol tipus d’animal, amb especial fòbia cap a les espècies amb bec i plomes. No he tingut gos, i dubto que en tingui en els propers anys, malgrat la il·lusió que alguns membres de la família han demostrat tenir per incorporar-hi aquest nou membre i malgrat que el meu convenciment ha trontollat algun cop quan he pensat en la cara que faria la canalla davant un gir en els meus pensaments. Però després aterro a la realitat i és aquesta la que em diu que no disposaria de temps per cuidar-lo com es mereix, i ja sé de més d’un adult que ha accedit al desig dels fills perquè aquests havien de tenir-ne cura, però quan ha arribat l’animal, doncs ja l’han vist prou. No puc dir que sigui una gran amant dels animals però he plorat quan s’ha mort un gos d’un familiar molt proper. També m’irrita veure espais adaptats per a gossos que no poden ser més indignes i m’agrada observar la imatge dels canins jugant feliços i, sobretot, em fascina la seva obsessió per protegir la canalla de la casa. Estic a favor de reconèixer tots els drets dels animals i reservar i delimitar espais on puguin esbargir-se, ja sigui en un parc o una platja. Vaig celebrar, a més, la iniciativa d’algun consistori per limitar la pirotècnia, la nit de la revetlla de Sant Joan, a llocs i horaris concrets –iniciativa que segur que no només agraeixen els animals– i aplaudeixo cada pena duríssima contra qui maltracta un animal. Ara bé, de la mateixa manera que els amos dels gossos em trobaran al costat si reivindiquen espais dignes on puguin córrer, també faré equip amb qui reclama que pel carrer vagin lligats i, si són de raça perillosa, amb morrió. Que no em serveix un “no fa res” cada cop que un animal m’ensuma. Perquè potser no ha fet res, fins a aquell precís moment.