Al carrer Calderers i al peu de les escalinates de Sant Fèlix, els gironins hi tenim una escultura molt popular i visitada per una gran munió de turistes, que és un lleó o lleona, i s’ha fet tradició que tothom qui passa per allà ha de besar-li el cul. Les fileres de visitants esperant per complaure la tradició i que per als nadius ja ens és normal, m’ha vingut a la memòria escoltant un dels missatges del president Donald Trump quan, davant del món sencer, feia ostentació que les seves desproporcionades i unilaterals mesures aranzelàries ja havien provocat una cua de setanta països que anaven a “llepar-li el cul” per negociar. Pel càrrec que ostenta semblaria que l’expressió presidencial podia haver estat més acurada o més fina, però s’adiu amb el personatge. Posats a utilitzar el registre lingüístic trumpista, recordaré del que ens avisava la dita popular: “Com més amunt puja la mona, més se li veu el cul.” I podria ser molt bé que estiguéssim començant a descobrir el paner del que cada dia s’asseu al Despatx Oval i pretén jugar amb tot el món.

L’ajornament de 90 dies dels aranzels, que en principi havia decretat, segons ell, per negociar, ens amaga un rerefons que ens demostra com d’improvisat va ser l’inici d’aquesta croada. La caiguda de la cotització de les grans companyies, i sobretot de les tecnològiques, va ser un primer avís que Trump atribuïa a la manca de fortalesa per aguantar un embat i els demanava que no fossin “imbècils ni estúpids”, és a dir: que no fossin “panicans”. Però les seves previsions de fortalesa tenien una escletxa molt important i que no va valorar prou bé. Els EUA són el país més endeutat del món, i molt del deute públic és a mans d’estrangers, sobretot de la Xina, i es va produir una inesperada venda de deute públic dels Estats Units fent pujar els interessos del 4% al 4,5%, i això sí que el va posar davant la realitat. Un altre contraatac inesperat ha estat la reacció de la Xina, que ha vist l’oportunitat de fer valer, davant del món, la seva força de gran potència aplicant-li mesures aranzelàries de proporcions semblants i la prohibició d’exportacions de materials imprescindibles per a l’alta tecnologia, i ha ordenat a les seves línies aèries de no acceptar més avions fabricats per Boeing. Si tenim en compte que en les properes dues dècades la Xina representarà el 20% de la demanda mundial d’aquest sector, la represàlia és forta i contundent. A més, ha decretat que les comandes es desviessin cap al seu màxim competidor, l’Airbus europeu.

La història econòmica és plena d’exemples de les destrosses que fan en l’economia d’un país els aranzels com a represàlia o per cloure’s en una autarquia per protegir les empreses pròpies. I també tenim exemples de nacions que podent ser riques han esdevingut pobres per culpa d’un aïllament i d’una autarquia imposada, pensada per afavorir la indústria i el comerç propis. En menys de cent dies el president Trump ha destruït la confiança en les relacions comercials, polítiques i militars amb els seus aliats, i quan desapareix la confiança, costa temps recobrar-la, si és que es pot tornar a tenir-la plenament.

Europa està mantenint una posició de prudència i ha posposat l’entrada dels aranzels per aprofitar els 90 dies per negociar esperant arribar a un acord, però sense desistir de la possibilitat que si no s’hi arriba, també aplicar-los. El que falta per veure és si podrà mantenir molt de temps aquesta croada tarifària de Trump i doblegar tots els adversaris, que són molts, perquè comencen a sortir veus de col·lectius molt influents dins del país, i quan ets guanyador o tens expectatives de guanyar, sempre tens molts aliats entusiastes que t’aplaudeixen, però si sospiten la possibilitat d’un canvi, ràpidament t’abandonen. I Trump, en poc temps, ha fet molts perjudicats.

Europa i tot el món, en pocs mesos, s’han despertat d’una posició de confort i han entès que el món ha canviat, i això pot ser una bona notícia, perquè començarem a fer els nostres deures.