L’estiu del 1998 una il·lusionada periodista, en procés de construcció, aterrava a El Punt de Girona per realitzar les pràctiques de fi de carrera. I allà se’m va obrir un món nou. Aquella redacció del carrer Figuerola va ser una font d’aprenentatge constant i, enmig d’aquell ambient emboirat, d’aquell xivarri de tonalitat constant, d’aquell tràfec amunt i avall, em vaig enamorar de la professió, de la casa i de la seva gent. Quantes coses que els dec. Fins i tot, de com soc, en bona part. A El Punt vaig aprendre a fer de periodista, però també a estimar el país, uns ideals, i a adquirir un compromís amb els nostres lectors. A El Punt, i després a El Punt Avui, hi he fet quasi de tot. He tingut l’oportunitat de viure moments únics, de riure, de plorar. I d’aprendre, sempre aprendre molt. Fins al darrer dia.

Per això és tan complicat acomiadar-se, encara que només sigui un fins aviat. Perquè sé que d’una manera o altra en un futur continuaré vinculada a aquesta casa. Perquè qui és puntaire no ho deixa de ser mai. La vida, però, em proposa entomar nous reptes i li he dit que sí. Aquest, doncs, és el darrer article d’aquesta etapa, però estic segura que arribarà el primer d’una altra, en un futur. Només tinc paraules d’agraïment per a la gent d’El Punt Avui. Per tot el que m’han aportat. Per tot el que m’han deixat aportar. Ells ho saben, són família i són casa. I sempre ho seran. No em fa vergonya escriure-ho i esbombar-ho, perquè ho dic allà on vaig. També vull donar les gràcies a tots els lectors i subscriptors d’El Punt Avui, per aquesta fidelitat amb el projecte, en temps tan complicats per al periodisme. Als que m’han fet saber les seves impressions a través de missatges, correus electrònics o a peu de carrer. De felicitació i també de crítica. La proximitat és un dels grans valors d’aquesta casa i et recorda cada dia que hi ha algú a l’altre costat, amb qui tens un compromís i una exigència de professionalitat.

Començo una nova etapa, però tot el viscut no s’oblida. Ens retrobarem, segur. Fins aviat!