A mesura que s’acostava Sant Jordi, ja feia plans dels llibres que aniria a buscar. Me’n feia llistes llargues, per si de cas, perquè la majoria no els trobava a les parades. Llavors era molt jove i, com que anava escurada, em conformava amb qualsevol alternativa per aprofitar almenys el descompte de la diada. Ja fa molt de temps que no preparo llistes, que no faig plans i que Sant Jordi, que havia estat una festa maca perquè fins i tot entre les novetats trobaves obres escrites per gent que en sabia, em sembla una campanya per fer veure que som uns hippies de la cultura mentre en realitat ens serveixen una hamburguesa d’ossos triturats i ofegats en quètxup. El missatge és tediós, ho sé, i la reiteració no mitiga la pena. Quan em sento així de desanimada, torno a un opuscle preciós que va escriure Claudio Magris sobre Com ordenar una biblioteca, on defensa el parentiu que tenen els llibres amb la cullera com un dels grans invents de la humanitat; on oposa els bons veïnatges, que inciten a lectures inesperades, a l’obsessió pels prestatges perfectament ordenats; on declara que en general “els llibres de què ara es parla” no solen ser mai els millors i que arriben més aviat com un destorb; on desconfia dels que guarden els seus exemplars intactes, sense anotacions o subratllats que anys a venir et permetin travessar el túnel del temps; on diposita en certs volums dels quals havia anat postergant la lectura la sospita que se’ls reservava, sense saber-ho, perquè li anticipessin el futur; on afirma que “una biblioteca hauria de basar-se en àmplies exclusions”.