Ensucrar

Sem­pre els he ensu­crat massa. De petita, m’hi entre­te­nia, com qui juga a cui­ne­tes, arre­bos­sant el bony deforme i arro­do­nit, amb un forat al mig, tan calent que pes­si­gava als dits i per això li feia fer tom­ba­re­lles damunt la piràmide blanca i pura que aca­bava empas­ti­fada, per­dent la geo­me­tria, des­fent-se com un cas­tell arenós en un plat que acu­mu­lava les escor­ri­a­lles mar­ro­no­ses d’una massa fer­men­tada que, d’alguna manera, ha pujat massa ràpid perquè, en les mesu­res del lle­vat, hem fet cas a una recepta pres­tada quan la bona és la que tenim al cap i no mal apun­tada a la lli­breta on s’acu­mu­len múlti­ples ver­si­ons dels bru­nyols. L’ensu­cra­ment és l’últim pas, el que a mol­tes cases no es fa però a la meva, sí, després que, tot i tenir la fines­tra oberta, la cuina rega­limés a fre­git dolç, el que no ofèn, com el de les xur­re­ries d’abans, perquè és oli d’oliva que és or, amorós i pre­uat, i no un ungüent indus­trial que aba­ra­teix els cos­tos de la fri­tura i la uni­for­mitza, sense par­ti­cu­la­rit­zar les olors; sala­des de bra­ves insul­ses o lla­mi­ne­res com la de núvol de cotó de rosa xiclet que les firai­res fan rodo­lar abans d’entre­gar-la al nen, emba­da­lit per la cre­ació vapo­rosa. Fa uns dies vaig tor­nar a ensu­crar els bru­nyols després d’escórrer de l’oli sobrer aquells bonys per­fec­tes. No m’hi vaig entre­te­nir com quan tot era un joc i vaig ser gar­repa ensu­crant-los; sense mun­ta­nyes neva­des, amb una tom­ba­re­lla i cap a l’olla, a com­par­tir el sucre, que ara és verí. Men­tre de la fines­tra oberta de la cuina se n’esca­pava la flaire de la mata­fa­luga.