Mai he tornat a trobar tan grossa la mort d’un papa de Roma (aquells anys li dèiem així) com el 3 de juny de 1963 en morir Joan XXIII, bo i que només teníem en comú el nom. Ell feia 82 anys aquell novembre i jo 5 aquell agost. Ell vivia a Itàlia, a la Ciutat del Vaticà, i operava per tot el món. Jo vivia al Baix Empordà, a Calonge, i en sortia per anar a Sant Feliu de Guíxols, a l’especialista de l’estómac que sovint, a aquella edat, em feia veure la padrina. Ell manava sobre una legió de fidels i clergues i jo no havia fet la primera comunió ni havia entrat a l’escolania de mossèn Pere. Però aquell dilluns de juny, com tots els dies de l’any que no fossin agost o diumenge, jo anava a col·legi a les germanes carmelites, i va ser això, el lloc on ho vaig viure, el que va donar una especial dimensió a la primera vivència de la mort d’un papa de Roma. En els set anys que vaig anar a les monges de Calonge mai havia vist tan tocades i compungides les quatre que jo més recordo, les germanes Concepció, Carme, Rull i Solà. No he tornat a veure ni a viure un dia de dol com aquell dilluns. Amb els anys vaig saber de la progressia de Joan XXIII i del concili Vaticà II. Ara, amb els asos de l’informació a la mà, sobta més la pena immensa que vaig veure aquell dia en aquelles dones tan carques. Però ho entenc per experiència. Per més carques que les descobreixi cada dia que passa, no puc evitar estimar-les més. Són les meves monges carques!