Ha sortit la biografia, sobretot musical, de l’escalenc Josep Oliveras Altrachs, de nom artístic, popular i amical, Josep Tero. De can Tero del carrer del Sol, casa seva i de tots quan érem i som a l’Escala. L’ha escrit Ramon Moreno, periodista especialitzat en assumptes musicals, i l’ha publicat l’editorial empordanesa Cal·lígraf com a primer volum de la col·lecció Perfils Empordanesos. El llibre porta un encertat subtítol: Cantautor de la Mediterrània. És molt exacte si pensem –qui no ho sàpiga, ho trobarà a l’obra– que en Tero, que ha cantat arreu del món, ho ha fet especialment –els àngels encara hi viuen– pels “països mediterranis’”. Per la façana ibèrica catalanoparlant, Occitània, l’Alguer, Itàlia, Egipte... i sobretot Grècia, on ha fet temporada més d’un cop. Fa anys em va explicar una anècdota viscuda –patida– i ara continguda en el llibre: voltant per la península d’Athos, va ser expulsat d’un dels monestirs quan van descobrir que era català; encara tenen present a la memòria les malifetes dels almogàvers de fa set segles. Moreno ressegueix la ingent quantitat de persones, la majoria relacionades amb el cant popular, que Josep Tero ha tractat i amb qui ha compartit cançons o escenaris al llarg de la seixantena d’anys que porta component i actuant. Hi destaquen Lluís Llach –que li ha presentat el llibre–, Marina Rossell, Georges Moustaki, Maria del Mar Bonet, Maria Farantouri... Ens vam fer amics quan, fa cinquanta-cinc anys i érem alumnes del Muntaner, vam compartir la dispesa que el senyor Sutrà i la senyora Margarida ens feien a nosaltres dos i a dues noies –la Diamantina de Roses i una jove de Béjar– durant un curs. Alguna col·laboració amb el nostre grup Indika per celebrar M. Àngels Anglada, el rebost seu i nostre que ens proveïa dels versos que esdevenien cançons. I, en fi, el simple gust de mantenir la relació ens ha portat fins avui. Parlant del llibre amb un amic de Girona, em va subratllar una certesa. Que en Tero s’ha mantingut tota la vida amb el mateix propòsit amb què es va iniciar als escenaris: combatiu i generós, discret i eficaç, i disposat per causes nobles, com la lluita per la llengua i per la pervivència del seu redós original, l’Escala. Llegiu-lo, que, com diuen a Mallorca, passareu gust.