Estava parlant per telèfon a casa quan de sobte es va tallar la connexió i tot seguit es va fer la foscor. Vaig sortir al carrer i tothom es feia la mateixa pregunta: què passa? Ningú sabia res, només confusió i incertesa. La gent no deixava de mirar el mòbil amb l’esperança d’aconseguir esbrinar alguna cosa. Però era inútil. Ni entraven ni sortien missatges, ni tampoc es podia trucar. Tots semblaven ànecs caminant sense cap. En part per la vulnerabilitat de la nostra societat amb una dependència de la connectivitat molt gran, però també per la gestió que els governs català i espanyol han fet de la crisi. Com pot ser que un país occidental es quedi a les fosques i desinformat? Com pot ser que a les nou del vespre un miler de persones que havien quedat atrapades en els trens per l’apagada encara haguessin de ser evacuades? El president Illa va parlar d’una situació excepcional. Doncs certament, la situació d’ahir va ser excepcional. Que un país occidental es quedi a les fosques és excepcional. També és excepcional que després de més de vuit hores un miler de persones encara no haguessin pogut ser rescatades. També és excepcional que un president digui que els serveis bàsics funcionen correctament, quan no sap ni que està passant. L’apagada d’ahir també va deixar clar que la famosa MAT, la línia d’alta tensió que ens ha destrossat el territori, de res ha servit, almenys per garantir el subministrament d’electricitat. Per un dia, ahir, l’Estat espanyol va ser Cuba, amb la diferència que a l’illa caribenya, com a mínim saben el motiu de l’apagada.