No hi ha espai més lluminós que un plató de televisió. La tele és una mica com un gran teatre que necessita focus per tal que l’espectacle llueixi com Déu mana. Tants llums fan que el clima dins del plató sigui especial i per combatre l’excés de calor que desprenen els focus es fa un ús, quasi abusiu, de la refrigeració.

En aquest equilibri entre la llum, la calor i la fresca, em trobava ahir al plató del programa de TV3 Tot es mou, que presenta l’Helena Garcia Melero, quan, de cop i volta, l’espai va quedar a les fosques. Un fet inaudit que, en un primer moment, no va ser tingut en compte perquè quan el sistema energètic va fer llufa el programa estava en una pausa publicitària. Però quan es va poder recuperar la llum gràcies a l’equip d’emergència, va començar a surar en l’ambient que alguna cosa excepcional, alguna cosa de gravetat, estava passant.

Eren les 12:33 del migdia. La foto que il·lustra aquesta crònica va ser presa en aquell precís moment des d’un dels llocs de tertulià-xerraire de televisió –com em diu una dona de Sant Pere Pescador– amb la idea de capturar un moment insòlit. No hi ha constància d’un episodi com aquest amb un abast tan gran ni perllongat en el temps. La important apagada de Barcelona del 2007 es va quedar en un simulacre al costat de la d’ahir.

Per això la cara de l’Helena va passar a ser la d’algú que és davant d’una notícia de grans dimensions, de consciència que es començava a dibuixar un moment de caos i que la informació passava a ser un element de primera necessitat. Amb els focus treballant altre cop a ple rendiment, es va començar a desgranar el que passava, amb una incògnita tan real com paradoxal: la d’estar fent una feina que potser no arribaria enlloc. Si cap televisió tenia corrent, era igual que l’Helena i l’equip s’escarrassessin a informar.

Acabat el programa va tocar sortir a l’exterior amb la missió de tornar a Barcelona amb l’autopista col·lapsada, les parades de bus plenes com un ou, els cotxes amb el cartell de complet i el tramvia, el metro i el tren fora de servei. Malgrat tot, la ciutadania conservava la calma i l’ordre. L’únic sistema de locomoció que quedava era el més antic, i també el més fiable; anar a peu.

Escolars tornant precipitadament a casa, bars i restaurants funcionant a mig gas i gens de llum, bombers socorrent persones atrapades aquí i allà, gent esperant un bus col·lapsat i encara molta més gent entrant i sortint de la gran Barcelona en una caminada excepcional per la passarel·la construïda a l’altura del Tres Molinos. La pandèmia al revés: una situació excepcional, imprevista i imprevisible, que en lloc de buidar carrers els va omplir de gent que mirava de tornar a casa.

Davant la concentració de gent davant dels estudis de l’emissora, Catalunya Ràdio va treure altaveus al carrer perquè se sentís l’emissió. Per moments, semblava que tot s’enfonsava. Una pizzeria de l’Eixample va demanar auxili a un restaurant de la competència que tenia generador per conservar la comanda d’una setmana. I un tatuador va situar els clients a tocar de l’aparador per poder treballar amb llum natural fins que la persiana va caure amb gran estrèpit i van caldre els bombers pe alliberar-los. Al capvespre, els caminants de la Diagonal deixaven l’espai als insaciables runners, que, com si no hagués passat res, sortien a suar, qui sap si sense adonar-se que a casa s’haurien de dutxar amb aigua freda.

Fins i tot aquesta crònica es dicta des d’una Barcelona a les fosques, redactada a urgència i a mà, com en els vells temps. Hauria de ser una crònica en blanc, però això és impossible. Aquí la tenim, i n’aixequem acta.