Ens estem acostumant a dur tot el nostre món al mòbil: la targeta de crèdit, que ens permet pagar fins el cafè més barat; la targeta sanitària, la de transport, la connexió amb els éssers estimats, la informació del que passa al món. La lectura, l’entreteniment. Un aparell que no existia fa 30 anys s’ha convertit en quelcom absolutament vital, com vam constatar el dia de la gran apagada. En el meu periple a la recerca d’un mitjà de transport que em dugués a 20 quilòmetres del punt on em trobava vaig ser testimoni d’unes quantes situacions que em van fer reflexionar sobre aquesta dependència. La més freqüent va ser veure els intents desesperats de molts per connectar amb altres persones per mil motius. La més útil per a la meva tranquil·litat informativa va ser poder escoltar la ràdio que uns veïns van col·locar al mig d’un xamfrà a la Gran Via. De piles, per descomptat. Vaig poder copsar el més important, tot i que ja ho intuïa: el gran col·lapse en el transport i la necessitat d’espavilar-se una mateixa amb els coneixements propis i els que poguessin aportar els desconeguts. Al programa de ràdio en qüestió, cap a les tres de la tarda es clamava pel silenci informatiu dels dirigents polítics. Ja entenc que la situació no era fàcil, però tenir la ciutadania sense un mínim d’informació en una situació tan caòtica durant hores va generar un sentiment de neguit profund que més d’una persona va comparar amb els inicis de la pandèmia de la covid. Els governs català i l’espanyol asseguren que els protocols han funcionat bé, però hi ha molt a millorar en la gestió informativa de les crisis.