Viatge al temps de la foscor

L’apagada de dilluns no va ser un ciberatac ni un desajustament fortuït del sistema: va ser un viatge en el temps. L’electrificació de Catalunya va començar fa més de cent anys amb les primeres centrals al Ponent del país, i dilluns vam tornar per algunes hores a viure en aquell estat inicial, verge i obscur, en les penombres del món del modern, sense aparells que posin llum a la foscor ni dopamina a l’avorriment, ni missatges instantanis que ens omplin d’ansietat quan la resposta no és instantània.

És un viatge que ens va portar als orígens de tot, és a dir, a Ponent. El 1911 es va començar a fer la presa de Seròs, al Segrià, i el 1912 la de Talarn, al Pallars. Fins a aquell moment tot havia estat foscor medieval, nits estrellades, troncs a les llars i, en els darrers temps abans del gran canvi, llànties d’oli als carrers i carbó cremant a les fàbriques. Però no n’hi havia prou. La llum va arribar a Catalunya amb l’aigua del Noguera Pallaresa i del Segre i amb l’enginy i el risc d’alguns aventurers, com l’enginyer Carles Emili Montañès, empresari que invertia en tramvies, creador de la línia del Vallès de l’actual xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat, i home inquiet que es desesperava perquè no trobava inversors agosarats per al seu gran projecte: electrificar la regió de Barcelona, la primera a tota la península i la vuitena a tot el continent europeu, seguint el ritme del que ja es començava a fer en les àrees industrial britàniques, alemanyes, franceses i d’Amèrica del Nord.

Montañès no trobava prou suport per al seu gran projecte. Evidentment, cap suport de l’Estat espanyol. Però tampoc dels banquers barcelonins, que no trobaven assenyat invertir 500 milions de pessetes a construir centrals elèctriques als afluents de l’Ebre i portar l’electricitat fins a unes fàbriques que, fet i fet, ja funcionaven perfectament amb vapor i carbó i no pagarien per canviar les seves instal·lacions per la moda efímera i capriciosa dels electrons. Carles Emili Montañès no va abaixar els braços i va anar a buscar a fora el suport que necessitava. El va trobar finalment gràcies a un enginyer nord-americà que havia executat projectes hidroelèctrics de grans dimensions en diferents llocs del món: Frederick Stark Pearson. Amb el seu aval, el diner internacional va fluir cap al projecte català i tots dos van fundar la Barcelona Traction Light & Power, coneguda com “la canadenca”, i la companyia Ferrocarrils de Catalunya. La història de Montañès es torça a partir de llavors: arran de l’inici de la vaga de la canadenca, el van nomenar governador civil per redreçar la situació, cosa que no va poder fer, i arran de la revolta feixista de 1936 es va posar al costat del franquisme, en defensa dels interessos de classe i en contra de les llibertats nacionals i democràtiques d’un país que havia ajudat a il·luminar. Pearson té carrers i avingudes per tot arreu, però el seu soci local i visionari emprenedor ha quedat a les fosques de la història. L’apagada de dilluns és un bon recordatori que venim d’un món brillant i ombrívol alhora, i sempre som a un pas de la penombra. Gaudim de la llum, mentrestant.