Es van jubilar fa tres anys però les faves de la Maria i en Joan de Can Bota eren d’una tendresa extraordinària. A la casa de pagès de Banyoles hi tenen un hort que és un tresor. Fa més de cent anys, l’àvia Bota anava a vendre maduixes a Girona perquè els senyorets refinats de bigotis noucentistes les embrutissin amb nata. Desgranava faves d’un cistell curull, com els que de petita omplia a Can Bota, quan la llum se’n va anar. El sol de finals d’abril continuava, com si res, però a l’interior, a la cuina, s’havia anunciat l’inici de l’apocalipsi, que es va fer evident quan el mòbil va ser només una pantalla bonica. Vaig concedir al pànic cinc segons, els que s’han de comptar abans d’obrir una porta, saber un resultat o fer una trucada que t’inquieta. Necessitava que els dits palpessin la fibra blanca, sedosa i plaent de la tavella i esbajocar les favetes per fer alguna cosa quan no pots fer res. N’hi ha de congelades al súper. Hi ha màquines que les esclovellen amb precisió quirúrgica. I queden pocs pagesos com en Joan de Can Bota que cavin amorosament un tresor. La tecnologia ha facilitat la vida, a més de fer-la dependent i demandant, d’una rapidesa excessiva i exigent. Vaig continuar desgranant faves, imposant-me certa despreocupació, buscant refugi en el miratge d’un món d’abans perversament nostàlgic, amb el mite d’una vida senzilla, sabent que no es pot viure en el passat i que sempre hi ha un demà on aquell plat de faves tindrà el gust dels millors reinicis.