No em vull curar

¿Qui no recorda les malalties suaus de la infantesa, que et permetien no anar a l’escola i quedar-te al llit tot el dia llegint L’illa del tresor o Els tres mosqueters? Quan les angines remetien, l’ombra de la represa s’agegantava i sepultava les hores tranquil·les passades a l’habitació de llum lenta, amb el termòmetre de mercuri i el got d’aigua a la tauleta, amb els caldos i bullides reconstituents que et portava la mare. ¿Hi ha alguna paraula específica per esmentar aquest desig sovint callat que és el de “no voler-se curar”?

L’escriptor Tenessee Williams va demanar al seu psiquiatre que fes el favor de no-guarir-lo. És a dir, de retornar-li la seva turmentada psicologia d’abans del tractament. Per què? Perquè Tenessee Williams considerava que la recuperació de la “normalitat” i “l’equilibri” mentals obtinguts amb la teràpia psiquiàtrica, li havien minvat la força creativa, convertint-lo en un escriptor “vulgar” i “insensible”.

Al llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret, el neuròleg Oliver Sacks exposa casos de “malalties felices” que ell va tractar. Un l’encarna Natasha K, una dona de 88 anys, que experimenta un “gran canvi”. De cop se sent primaveral, enjogassada i saltirona com una daina. Crema de desig i empaita els homes. Li fan una exploració. I es detecta que aquesta dona, que en la seva joventut havia estat prostituta en un bordell de Salònica, pateix un rebrot infecciós de neurosífilis, fet que explicaria el seu canvi sobtat. La dona bateja l’afecció com a Malaltia de Cupido. I expressa a Oliver Sacks el desig de no voler-se curar, de perpetuar-se en un estat sostingut d’aquella malaltia tan vitalitzadora.

En una entrevista, Thomas Mann comentava que Hans Castorp, protagonista de La muntanya màgica, sap que una salut superior ha de passar per la profunda experiència de la malaltia. És el mateix que creiem molts, quan, en una argamassa de dolor i tendresa incitant, evoquem cossos, moments i persones naufragats en l’escuma dels dies.