Es beu massa cafè

Les espècies animals i vegetals necessiten aigua, líquid que les regui de manera abundant proporcionant-los aquest aliment bàsic. Fruit de l’avorriment, l’evolució, i també de la recerca incessant del negoci, l’espècie humana ha acabat desenvolupant mil i una maneres de transformar aquesta matèria primera que és l’aigua en líquids de gustos, colors i, fins i tot, textures diferents. L’objectiu és donar una mica d’alegria a la vista, el paladar, i a l’existència, i que no tot sigui aquesta substància essencial incolora i amb sabor d’algun dels elements químics que la depuren.

En aquest ordre de les coses, un dels invents de la humanitat ha estat el cafè. En aquest batibull de contradiccions que és l’ésser humà, no deixa de ser sorprenent que un beuratge d’aparença tan corrompuda, d’una negror i densitat que fan caure d’esquena, sigui un dels productes més consumits. D’aquesta manera, l’aigua tenyida de marró obscur per l’acció d’infusió del gra de cafè molt ha esdevingut element de veneració, gasolina necessària per posar en marxa el món cada matí, tornar-lo a despertar després de dinar i, si cal, prolongar-li la jornada nocturna.

Tanta devoció, tanta demanda és sinònim de negoci. Seria interessant saber a nivell planetari quants diners mou en un sol dia el cafè, no només amb les dosis de producte que s’utilitzen, sinó amb tot el que hi ha al seu entorn, des dels poc cafeters que s’hi posen sucre o qualsevol llet, les tasses, gots, plats i culleretes per servir-lo o dolços de tot tipus per acompanyar-lo. És tan gran, el negoci que certament la humanitat sense cafè tindria més son, però també seria més pobra.

El món del diner sap que pot fer-se d’or liquant cafè i una ciutat com Barcelona ha viscut al llarg dels anys les estratègies del sector que ha volgut sempre revestir de cosa exclusiva el gest mundà de demanar una tassa a la barra. A la ciutat són una institució els Caracas i ja fa dècades es van obrir establiments d’inspiració italiana, com Il Caffè de Francesco, presentant el negoci com el refinament màxim del producte. La cosa no va quedar aquí i amb la consolidació de Barcelona com a ciutat turística, en els darrers anys hi ha hagut l’eclosió de moltes i petites cafeteries que encara han volgut sofisticar més la seva oferta fins a convertir-la en una cursileria.

N’hi ha un, d’aquests establiments, al passatge Sert, al barri de Sant Pere, on els estrangers peregrinen amb devoció mariana. Hi ha aquest indret, però a la ciutat n’hi molts d’altres i el que ja es pot dir és que n’hi ha massa i que, fins i tot, en sobren. La mostra d’aquesta afirmació és al carrer Bruc, a la confluència amb Diputació, on al mateix xamfrà, i només separades per una porta, amb poc temps havien obert dues cafeteries d’última generació.

La darrera a obrir, un local petit, atès per un barista estranger que no entenia el català, ha tancat fa poc, i no pas per aquesta circumstància lingüística, perquè els clients tots eren estrangers, ni per haver patit cap campanya de boicot perquè menystenia la llengua –se n’haurien de fet tantes que potser no quedarien establiments oberts a Barcelona, de cap tipus–, sinó perquè potser algun empresari s’ha passat de llest i s’hi ha enganxat els dits, perquè fins i tot la gallina dels ous d’or del turisme té els seus límits.